La serra de Mont-roig

Serra de Busa per La Vall d'Ora, Sant Pere de Graudescales, Orriols i el Pujol

Dissabte, 22 de febrer 2020 -  Sortida del grup Pas a Pas del Club Muntanyenc Sant Cugat a la vessant est de la Serra de Busa. La d'avui com la del passat 9 de novembre és una ruta circular, potser menys exigent però igual d'interessant i espectacular.

Els 37 caminants sortim del veïnat de La Vall d'Ora al Solsonès, el dia comença assolellat i fresc, al migdia fins i tot calorós. Per pista arribem a Sant Pere de Graudescales, una església romànica ben conservada que va formar part d'un monestir benedictí. L'indret, solitari i encaixat al fons d'una estreta vall, mereix que li dediquem una bona estona. A partir d'aquí el camí, sovint aixaragallat, puja dret. Travessem el pas del Llop i el grau de Ca l'Esguerrat, noms que potser evoquen perills antics.

La cinglera de Busa vista de lluny sembla inaccessible, no debades durant la guerra del Francès el solsoní tinent coronel Francesc Xavier de Cabanes i d'Escofet va proposar Busa, i així va ser, com campament fortificat de la rereguarda. 

Baixant pel camí del torrent Moixí trobem un trencall a l'esquerra, pels que no tenen vertigen recomano seguir-lo. Desprès de caminar cinc minuts per un corriol estret, arran de cingle, arribem a la bauma del Xalet, el lloc on durant la Guerra Civil s'hi amagaven els que no volien participar-hi, els desertors. Un plafó informatiu ho explica. Tornem pel mateix camí.

Les vistes des del Xalet són impressionants. 

n

Roures i faigs ara descansen, ben aviat llurs llucs brostaran amb energia renovada, el cicle de la vida continuarà perpetuant-se amb bellesa exuberant, és a dir la primavera ja és aquí.

Les fotos, com és evident, no tenen la qualitat que caldria esperar. Un servidor avui és un dels guies, un servidor és mascle, com a tal limitat, i només por fer una cosa (bé) a la vegada. Les fotos són tirades a mòbil senzill.

Anem acabant, a prop de la Vall d'Ora trobem el Pujol, antic i noble mas reconvertit en restaurant i turisme rural. Durant les guerres carlines va ser habilitat com hospital de sang. Aquests tipus d'hospitals, provisionals i a prop del front, sovint atenien els ferits dels dos bàndols. 

L'església de Sant Lleïr és al costat de la casa-hostal, lloc molt reconegut per la gent de la contrada.

Sota el pont romànic de la Vall d'Ora uns gorgs d'aigües cristallines conviden al bany, caldrà però esperar temperatures més amables.

La Vall d'Ora ha estat identificada com un dels possibles llocs on el 897 Guifré el Pilós va morir en batalla contra Llop Ibn Muhammad, senyor musulmà de Lleida. Aquesta placa ho commemora.

Ja a l'autocar cerquem un bar per fer la cervesa de rigor, tots són plens o tancats. Finalment algú del territori recorda el Casino Bar-Restaurant de Valls de Torroella, situat a l'antiga carretera de Cardona. El personal del bar, gent jove i amable, ens donen totes les facilitats. Només per veure el local, l'antic casino del poble, val la pena fer-hi una parada, serveixen menús de diari i de cap de setmana. Tel. 931 350 201

Dijous Gras als Desmais

Sant Cugat, 20 de febrer 2020 - Una vegada més el bar Els Desmais celebra Dijous Gras amb un assortit de 18 truites variades. L'Esperanza s'hi posa de bon mati, les coques d'en Carlos són autentiques,  els llardons no hi caben i els pinyons salten de contents.

Bar Els Desmais - Plça Dr. Galtés,  2  Tel. 936 74 10 27 -  Sant Cugat del Vallès 

Via Laietana, Barcelona

Una vegada més la realitat supera la ficció 

El far de Montjuïc pel camí de Can Tunis

Barcelona, 18 de febrer de 2020 - Arribar al far de Montjuïc és una mica complicat, fins i tot perillós. Cal anar a l'entrada del cementiri de Montjuïc amb bus, taxi o cotxe, a peu no ho recomano. A partir d'aquí continuar caminant, creuar la Ronda Litoral per sota fins trobar el carrer de la Mare de Déu del Port, és el que en queda del barri de Can Tunis. Seguir durant un quilòmetre, més o menys, pel passeig de Cantunis que va en paral·lel a la línia de tren. A l'esquerra trobem un pas barrat amb cadena i senyals de trànsit que prohibeixen la circulació a vehicles i vianants, no fer-ne cas, amb compte creuar les vies, hi circulen trens de mercaderies. Trobem una pista o carretera en mal estat, el camí del Far, seguir-la pujant durant un quilòmetre més, aviat veiem el far, continuar per aquesta carretera vigilant el despreniment de pedres i possibles atacs de gavines si és época de cria. Arribats al recinte del far un seguit de rètols avisen del perill que suposo acostar-se al mirador, compte!, el terra de fusta està podrit, es trenca fàcilment, la caiguda és vertical. 

A la foto bloc d'edificis en perill de desaparició. Un parell de bars-restaurant, un taller de làpides funeràries i flors i poca cosa més és el que en queda del barri de Can Tunis. El conjunt està afectat per un pla urbanístic, l'excavadora pot aparèixer en qualsevol moment.

Per saber-ne més recomano aquest article

La gent del bar-restaurant Litoral és força amable, serveixen un menú diari de 8,90 euros prou digne. La majoria de clients són transportistes i treballadors del cementiri i de la Zona Franca, una de les entrades principals és enfront del bar. 

L'altre bar-restaurant és La Nevera, cantoner amb el carrer de la Mare de Déu del Port i el passeig de Cantunis, el que hem de seguir per arribar al far.

¡Sous les pavés, la plage! (Sota les llambordes, la platja!) cridaven els estudiants francesos durant el maig del 68 a Paris. Ara veient aquestes restes podem exclamar ¡sota l'asfalt, llambordes i vies! en record del tramvia 48 que circulava de la Plaza Palacio a Casa Antúnez, noms antics de la línia, que va funcionar fins 1963 i que el pas del temps descobreix de nou.

El cementiri de Montjuïc ocupa el vessant sud de la muntanya, a la foto els límits són evidents. El nom possiblement fa referència a un antic cementiri jueu que durant l'edat mitjana va existir a la contrada. Va ser inaugurat el 1883, conté unes 152.000 sepultures. Degut a les limitacions d'espai des del 1970 no s'ha expandit més, però continu oferint servei als ciutadans de Barcelona. Actualment forma part de la xarxa de cementiris històrics d'Europa, va quedar obert al turisme cultural el 2008.

Encara que no ho sembla aquest és el punt d'inici del camí del Far. Cal passar per sota la Ronda Litoral una vegada més, i creuar les vies vigilant que no vinguin trens. 

L'edifici del far de Montjuïc es va enllestir el 1925, te una altitud de 108 metres. Va ser habitat fins el 2000, any en que el funcionament va ser automatitzat a distància. 

La solitud és total i les vistes magnífiques. Façana principal del far, precaució!!! la plataforma de fusta està podrida, acostar-se a la barana és perillós, cal anar amb compte.

Port de Barcelona, vistes del nord: Torre de Jaume I del Telefèric del Port, Hotel W i pont de la Porta d'Europa.

Interior del far. Existia un projecte per part de l'Autoritat Portuaria de Barcelona, de qui depen el far, de rehabilitar l'edifici per fer-hi un restaurant i un centre de convencions així com la millora dels accesos. Alguna cosa es va començar a fer però les obres van quedar a mitges. Aquesta crònica en parla.

Port de Barcelona, vistes del sud: Terminal de contenidors, dipòsits de petroli, i part de la Zona Franca.

Camí del Far. A l'esquerra zona petroliera del port de Barcelona

El far es troba al Morrot, la part més acinglerada de la muntanya de Montjuïc. És un indret esquerp, ple de vegetació i de fauna, entre altres ocells hi nien la gavina i el xoriguer. Veig uns jubilats collint espàrrecs de marge.

Per ampliar la informació: El Morrot

És un miracle que un racó de Barcelona es conservi en aquest estat gairebé salvatge. Encara més si considerem el seu entorn més proper, el port, línies de tren, autovies, carreteres i altres instal·lacions industrials. Que així sigui per molts anys.

Camí de tornada. 

Sota el viaducte de la Ronda Litoral trobem les restes de Rivière S.A., en la seva época va ser una de les fàbriques més importants de la zona industrial de Can Tunis.

El far des de la zona portuaria. El mur del fons correspon a un dels baluards del castell de Montjuïc.

La vall de Betlem, les ermites de Sant Jeroni de la Murtra i el puig Castellar

La vall de Betlem o de Poià és situada a l'interior del municipi de Badalona, al Parc de la Serralada de Marina. Considerant el lloc on es troba, envoltada per tota mena infraestructures i per una població de gairebé dos milions d'habitants, està força preservada.

Les pinedes i encara alguna explotació agrícola fan de Betlem un lloc agradable per caminar i poder conèixer el seu principal actiu, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Va ser fundat pels jerònims el 1416, i segons fonamentats indicis el lloc on els Reis Catòlics van rebre Cristòfor Colom després del seu primer viatge a Amèrica.

L'objectiu de la sortida d'avui però és el de visitar l'entorn més proper al monestir, les tres ermites que l'envolten i el puig Castellar. És una de les propostes que en Lluís Jordà fa a l'entorn del Curs d'Història de Catalunya que imparteix al CMSC.

Foto presa des de l'exterior del monestir, dalt la carena, dissimulada entre pins, l'ermita de Sant Onofre.

A prop de l'entrada del monestir trobem la font del Lleó on comencem la caminada. La font estava malmesa, els Amics de la Murtra, una colla de voluntaris, la van restaurar, el 2012 va ser beneïda pel cardenal Lluís Martínez Sistach.

Un grapat de majestuosos pins ens acompanyen durant l'itinerari.

Ermita de Sant Crist, més coneguda com La Miranda. Construïda a finals del segle XVIII, com les altres dues va ser propietat del monestir. El seu estat actual és de ruina total. Es conserven fotos anteriors a 1936 on es mostra sencera.

La capella de Sant Climent, papa i descobridor de fonts, va ser edificada el 1673. Recentment s'hi ha fet obres de consolidació, una blanca lona onejant ho menciona.

Al fons a l'esquerra puig Castellar o turó del Pollo (302 m), segons diuen servia de punt de referència pels pescadors de Badalona.

Entre els anys 1904 i 1905 s'hi va descobrir les restes d'un poblat ibèric. Va ser fundat pels laietans cap el segle VI aC. i abandonat entre els segles III i II aC. És un del mes ben conservats de la rodalia de Barcelona. Entre altres troballes es va desenterrar un crani enclavat a la manera celta, costum de conservar així els caps de l'enemic vençut. És pot visitar lliurament, uns plafons informatius ajuden entendre com era el poblat. Normalment hi ha un gurda amable que custodia l'indret.

El GR-92, que uneix Portbou amb Ulldecona, passa pel puig Castellar. Damunt un roc de granit un poema de Marius Sampere fa un elogi del caminar.

Skyline de Barcelona, al fons Montjuïc 

L'ermita de Sant Onofre, la tercera i última del serrat de les Ermites, va ser edificada el 1498, és la millor conservada. La seva construcció, igual que les altres dues, era motivada per la necessitat dels monjos de tenir un espai on retirar-se, contemplar, orar i fer penitència en solitud. L'orde dels jerònims combinava la vida cenobítica amb la vida eremítica.

Al costat de Sant Onofre, un modest obelisc sosté aquesta placa.

Skyline de Badalona, al fons les tres xemeneies de l'antiga central tèrmica de Sant Adrià del Besós.