Powered By Blogger

divendres, 31 d’agost del 2012

La Canuda, la llibreria de vell més gran de Barcelona

La llibreria Canuda és situada al número quatre del mateix carrer, al costat de l'Ateneu Barcelonès 

Un bust de Cervantes dona la benvinguda a la gran sala interior




L'autor dels característics rètols és Pere Anton Torres que ha passat per la Massana, també és un dels redactors de les fitxes dels catàlegs 

Escala de baixada al soterrani

El soterrani

Soterrani

Soterrani


Vista parcial de la sala d'entrada a la llibreria, piles de llibres tapen els vidres que donen al carrer Canuda

Quarto del catàleg, zona d'accés restringit on es redacten les fitxes dels llibres que es venen per catàleg. També és el lloc on es guarden en rigorós ordre aquests llibres així com altres peces valuoses. Puc dir amb orgull que en més d'una ocasió he estat convidat a entrar-hi


Penjats a les parets encara es conserven alguns quadres de quan es feien subastes d'art



Barcelona, 12 d'agost de 2012 - La llibreria Canuda data de 1947, era la continuació de la Cervantes del carrer Tallers del 1931, totes dues fundades per Ramon Mallafré Conill (Vic, 1904-Barcelona, 1992)  Amb els anys ha esdevingut una de les més antigues de Barcelona i possiblement la més gran en la seva especialitat. Les dues llibreries han seguit funcionant simultàniament fins que la Cervantes va plegar el 2006.

Ocupa una superfície d'uns 800 metres quadrats, té un fons aproximat de 200.000 volums. És defineix a si mateixa "de lance" terme que és pot traduir com de segona mà, d'ocasió, antiquària, de vell, de saldo, de bibliofília. Tant se val l'adjectiu, el que importa és que en aquesta  magnifica llibreria s'hi poden trobar tot tipus de llibres; cars i barats, antics i moderns, rars i curiosos com avisa el seu catàleg. Estan classificats per matèries; art, arquitectura, guerra civil, llibre en català, assaig, autoajuda, religió, fotografia, historia, viatges, literatura i un llarg etcètera. Els rètols ben cal·ligrafiats faciliten la navegació per aquest mar de llibres. Disposa d'un fons de  diaris i revistes antics.

Durant uns anys també s'hi van fer subhastes de quadres. És celebraven durant els dissabtes tarda a la gran sala posterior del local. Aixó explica que al rètol del carrer encara s'hi conserva 'Sala de arte Canuda` S'hi subhastava pintura figurativa d'artistes locals primerencs, els temes solien ser paisatge, bodegó, nu i retrat. Aquesta sala és presidida per un bust de Cervantes.

Unes escales amagades darrere de piles de llibre porten al soterrani. Un rètol en sana ironia ens avisa 'Visite nuestro sotano La Sombra del Viento, El cementerio de los libros. Carlos Ruiz Zafón' És evident que aquesta part de la llibreria recorda el cementiri que apareix a la popular novel·la. Potser sí que en Ruiz Zafón s'hi va inspirar. Per accedir-hi cal baixar per unes escales estretes, al final hi trobem una sala força espaiosa amb més prestatgeries plenes de llibres. Per les reixes de ventilació es veuen passar els peus dels vianants.

Editen un parell de catàlegs a l'any. Són ansiosament esperats per la fidel clientela, sempre hi troben oportunitats interessants. El darrer dels catàlegs publicats és el 88, conté 1107 títols. Aquestes dues xifres mostren la magnitud de la llibreria, cap altra de Barcelona i possiblement de la resta de l'estat ha editat tants catàlegs durant un període tan llarg de forma continuada i d'aquesta extensió.  

La llibreria és atesa per amables i preparats llibreters. Al capdavant s'hi troba l'actual propietari Santiago Mallafré Gou (Barcelona, 1949) fill del fundador. A un dels llibreters, en Ramon Gómez Farrerons, que em té més vist que el TBO, li dec les facilitats per fotografiar a tort i dret la llibreria, gràcies a tots.


Postdata: La llibreria Canuda va plegar per sempre més el dissabte 23 de novembre de 2013
Coberta del catàleg 88


Portada catàleg


Coberta posterior


http://www.libroscanuda.com/




Actualitzacions

4/6/2013 -  VilaWeb publica La llibreria Canuda tanca

5/6/2013 - La Vanguaria publica dos aclaridors articles sobre la llibreria, un el 5/6/2013 el firma Xavi Ayén, l'altre el 10/6/2013 de Sergio Vila-Sanjuán, els recomano tots dos

12/6/2020 - Aquesta entrada ha estat corregida i actualitzada gràcies a la publicació de La Canuda i el comerç del llibre vell, unes converses entre Manuel Llanas i Santi Mallafré que edita Comanegra de Barcelona. A la coberta tipográfica hi llegim: "Vet aquí la biografia d'una llibreria. Una de les més emblemàtiques de la història de Barcelona..." Lectura del tot recomanable pels qui ens interessen els llibres, les llibreries, les llibreteres i llibreters.
Interior de la llibreria - Neus Martín Royo - oli sobra taula, 80 x 61 cm.

dimecres, 29 d’agost del 2012

No foto























Últimament veig sovint rètols com aquest o semblants que "prohibeixen" fer fotos. Els trobo sobretot a les botigues del centre de Barcelona. He preguntat a alguns dels propietaris el perquè d'aquesta prohibició; diuen que estan farts que  hordes de turistes impertinents i maleducats retratin a tort  i dret tot el que volen sense demanar permís, molestant i sense gastar un ral. També n'hi ha alguns que fent-se l'espavilat retraten les postals dels expositors per enviar-les als seus "amics" de Facebook.

Entenc el malestar dels botiguers, potser jo també ho faria. Peró ¿la llei els empara? aquí entrem en el terreny de l'ambigüitat,  sembla ser que tot el que és exterior es possible de retratar sense demanar permís, que ho preguntin Google, però no es pot retratar l'interior de les botigues, tampoc  les persones que hi pugui haver. He consultat a diaris de reconeguda solvència si els seus fotògrafs tenen problemes  en retratar botigues, afirmatiu. El que fan és preguntar abans, normalment la resposta és no.

Crec que tenim un problema. Una de les coses que singularitza a les ciutats són els seus comerços tradicionals, els que no formen part de cap cadena ni multinacional. Desgraciadament cada vegada en queden menys d'aquests.

Eugène Atget (França 1857-1927) va ser un fotògraf que pràcticament no és va moure de Paris  tota la seva vida. Per iniciativa pròpia va fotografiar un un munt de botigues i aparadors del Paris de principis del segle XX, actualment el 99% ja no existeixen. Es van publicar importants llibres que contenen moltes d'aquestes fotos. Va documentar un període i una forma de vida del tot desaparegut. És considerat com un dels millor fotògrafs de l'historia.






Porta verda


Fruiteria


La Casa de los Graneles

C/Espalter, 8 - Barcelona (Ciutat Vella)
Si comparem aquesta foto en d'altres anteriors que podem trobar per internet, veurem com la façana de la botiga ha estat restaurada, sense que aquesta perdi l'encant original. Potser la proximitat de la nova filmoteca ha donat aires fresc al barri i els nous botiguers s'animen a millorar els seus establiments. Endavant ¡¡¡

dilluns, 27 d’agost del 2012

Figuera de moro

Figueres de moro a Turó de la Peira

Turó de la Peira

Una creu, una font i uns quants bancs, al fons el Tibidabo. Arribo al capdamunt del Turó de la Peira, com tot l'agost d'enguany continua fent calor. El lloc ara és solitari, fa un moment era un ring improvisat, hi havia un noi fent entrenament de boxa. M'he sentit una mica intrús, però m'hi he quedat. Ell ha continuat donant cops de puny al no res, barallant-se amb fantasmes, esquivant cops i més cops de l'adversari invisible. Com una dansa ritual anava donant voltes i més voltes a la gran creu metàl·lica  Repetint i repetint gests. Duia només pantalons curts d'entrenament i unes vambes. A contrallum l'esquena amarada de suor li ressaltava encara més la musculatura, li brillaven tots els tatuatges. Ara sembla que plega, recull la bossa, fa com si jo no hi fos i tira escales avall.  Com sempre tinc la càmera a mà, a punt de disparar en qualsevol moment. Potser hauria estat una bona foto, potser sí, però no he gosat, no m'he atrevit.

Fa cinquanta anys els meus pares em van durr al Turó de la Peira, no sé el motiu, en aquella època vivíem a Gràcia i el Turó ens quedava força lluny, des de llavors no hi havia tornat.

dimarts, 21 d’agost del 2012

L'aqüeducte del carrer Pirineus



Sembla ser que és una conducció d'aigua, travessa la llera seca del que abans era el torrent de Can Quintana a Horta. El que més em sobta és que aquest rec s'encasta directament dins una casa, ¿Com ho deuen portar es seus habitants? ¿Algú em podria ampliar la informació?

31/8  En part els meus interrogants ha estat aclarits per Carme, amb el seu darrer post de Memòria del Barris http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/. Però aquest aqüeducte continua sent una mica misteriós ¿encara funciona? ¿Qui, quan i perquè és va construir? ¿On pren l'aigua i on l'aboca?

diumenge, 19 d’agost del 2012

Carrer de Campoamor


Ramón de Campoamor y Campoosorio (Navia, Asturias, 1817 - Madrid 1901) Poeta espanyol del Realisme. Abans aquest carrer era conegut com a Rambla Cortada, el nom d'una històrica masia de la contrada avui reconvertida en restaurant. El canvi de nom es va fer el 1907. Gent de barri d'Horta fa temps reivindiquen que es torni a dir Rambla Cortada atès que Ramón de Campoamor no va tenir cap relació amb el barri.

Fins ara creia (ingenu de mi) que el nom de Campoamor es referia a Clara Campoamor Rodriguez (Madrid, 1888 - Lausana, Suíssa, 1972)  política i advocada espanyola. Va ser una convençuda  defensora dels drets de la dona i la principal impulsora del sufragi femení o universal a Espanya, aconseguit el 1931 i exercit per primer cop a les eleccions de 1933. Va morir a l'exili.

Mai se sap quin és el millor moment per una foto. L'abc de la fotografia diu evitar llums molt contrastades, mai a ple sol, etc. El millor és disparar i després ja veurem. De vegades quan tornes a casa i amb calma mires les fotos  t'enduus una agradable sorpresa. Potser aquesta n'és un exemple, el lloc i el moment demanaven blanc i negre, com abans, com els records. La intensitat de la llum no em deixava veure la pantalla, no veia el que retratava, per instint vaig anar disparant i disparant, avantatges del digital, al final alguna en surt de bé. No és una gran foto, ni tan sols original, l'idea d'ombres projectades damunt una superfície es gairebé tan antiga com el naixement de la fotografia. M'agrada pensar que reflecteix l'esperit del carrer Campoamor,  Un carrer tranquil en un barri tranquil. Un indret que respira  aire de solitud, com de feliç abandonament, ple encara d'antigues torres amb glicines a les reixes i llessamins enamorats.

Un carrer on el 1970, crec recordar, una colla d'escoltes en pantalons curts vam fer la primera trobada amb una grup de noies amb mitjons llargs. Potser era una tarda de diumenge a l'hivern, en un centre religiós que hi ha pujant a mà esquerra. L'excusa era el ball, ningú en sabia de ballar, el desig eren les noies. Poc en sabíem llavors de noies, elles tampoc de nois, junts en vam anar aprenent. La cosa deuria funcionar, poc després vam ser un dels primers agrupaments escoltes que feia coeducació. Continuarà...


dissabte, 18 d’agost del 2012

Tàpies a Balmes

Antoni Tàpies al c/Balmes, 216-218 - Barcelona

Símbols i lletres

Caravel.la i l'Atlàntic

¿El món clàssic?

¿Una lira?

¿Una sínia?

¿Una nau espacial?

¿Una camèra fotogràfica?

A. Gaudí a la Pedrera

¿Un camp d'esports?

¿Un teatre grec?

¿La música?

¿L'esport?

Muntanya i escalada

¿Monedes, pintures?

¡L'univers?

¿Un camp d'esports?
Alfa i omega, principi  i fi
Edifici de 1954, obra tardana de l'arquitecte Jaume Mestres i Fossas, Va ser concebut com una ampliació de l'edifici lateral de les Escoles Pies. Posteriorment  va estar destinat a locals comercials i oficines, va rebre el nom de Edificio Finanzauto.

La façana conté 18 plafons escultòrics que possiblement fan referència a l'activitat docent dels escolapis. És una de les primeres i poc conegudes obres  d'Antoní Tàpies.

L'estat actual de la façana i dels plafons es descurat. És urgent una neteja i restauració a fons per millorar i garantir la conservació.


¿un teclat?


Bibliografia: Barcelona: guía de arquitectura moderna 1860-2002.- M.Gausa, M. Cervelló, M.Pla.- Actar.- Barcelona, 2001