La professora i les alumnes

L'escriptora, periodista i professora Ada Castells (al centre, amb ulleres) està impartint el curs redacció periodística. A l'aula som, són, set dones i un servidor. Una vegada més la desproporció de sexes queda en evidència  ¿On són els homes, que fan? 

Clubs de lectura, visites a exposicions i museus, seminaris, fòrums... només hi veig noies, dones, senyores ¿On són el homes? ¿M'he d'amoïnar? ¿Sóc un home com cal?  Començo a tenir una edat, vaig veient com aquesta desproporció augmenta de forma alarmant, i m'adono que els homes continuen sense aparèixer pels teatres i auditoris ¿tampoc, tan poc, els interessa la música?

Fa dies vaig preguntar a una llibretera de confiança si sabia el motiu pel qual al seu club de lectura només hi participaven dones. Encara espero la resposta. Potser era una pregunta inapropiada. Davant un axioma no cal donar-hi més voltes ¿On són el homes? 

M'agrada anar d'excursió, fer senderisme, trekking que és més modern. Sóc d'un club excursionista, fem un parell de sortides al mes, la proporció, més ben dit la desproporció d'assistència entre dones i homes és de 50 a 3. He anat més enllà d'Orió, i he tornat, no he vist homes a la Porta de Tannhäuser. 

Si, ja ho sé, és una pregunta retòrica, reiterativa i depriment, però ¿On són el homes? 

CIPAIS, curar amb l'escolta i la paraula

"Catalunya i Califòrnia, els llocs del món on es consumeixen més ansiolítics"

Professionals de CIPAIS durant el col·loqui

Barcelona, 28 de novembre 2018 - CIPAIS, un centre dedicat a la cura per la paraula celebra els seus primers 25 anys al Palau Macaya de Barcelona. És una entitat sense ànim de lucre formada per divuit professionals disposats a escoltar i guarir a les persones afectades pels conflictes, malestars i trastorns psicològics que cada vegada més afecten a les nostres societats. Els serveis de CIPAIS (Centre d'Intervencío Psicològica, Anàlisi i Intervenció Social) van dirigits a infants, joves, adults i famílies. 

Eduard Tàpias, co-fundador junt Isabel Barcia de l'entitat, presenta l'acte: 'CIPAIS: 25 anys d'escolta i treball comunitari en un món vertiginosament canviant'. Un vídeo mostra el dia a dia dels professionals i dels usuaris, tant les activitats que es fan al mateix centre com en altres àmbits d'actuació: escoles, centres cívics i sanitaris, empreses i serveis socials. 

A la taula rodona 'Quina brúixola davant la incertesa? sis professionals de CIPAIS expliquen cadascun des de la seva especialitat els nous fenomens socials que ens assetgen com  a ciutadans i de com afrontar-los. Destaquen la importància que té la paraula com a part de la teràpia. Paraules per a ser escoltades i per a ser dites. Alguns dels tractaments és treballen de forma comunitària sota la mirada d'un professional. Un grup de persones es troben per explicar els seus neguits, verbalitzar les angoixes fa disminuir el seu patiment. Els professionals tenen les seves incerteses, com a persones i com a terapeutes, cal relacionar-se i compartir experiències de manera continuada amb gent de diferents àmbits. Remarquen que l'ús de fàrmacs, quan calgui, només s'ha d'utilitzar com complement al tractament seguit.

En  la seva intervenció el psiquiatre Josep Moya diu 'Catalunya juntament amb Califòrnia  és on el consum d'ansiolítics és el més elevat del món'. Destaca 'actualment molts diagnòstics, com ara el TDAH, són un calaix de sastre que inclouen tot tipus de trastorns mentals, caldria personalitzar cas per cas'. Sintetitza els tres factors que actualment incideixen en el malestar de la societat. 'La incertesa, en el treball, en les relacions personals, en el futur. L'imperatiu de la felicitat, tots hem de ser feliços, o com a mínim fer-ho veure. Psicopolítics, el discurs neo-liberal que poc a poc es va imposant, ens diuen que tots hem de ser empresaris i treballadors de nosaltres mateixos' Més clar impossible.

Al començar el col·loqui l'equip de CIPAIS baixa de l'escenari i es situa al mateix nivell del públic. Del centenar llarg d'assistents uns quants són pacients que estan o han estat tractats per CIPAIS. Algunes de les intervencions són per manifestar el seu l'agraïment. Una altra qüestió és saber quin tipus de relació tenen amb les diferents institucions socio-sanitàries. La resposta és que qualsevol persona pot contactar directament, o poden arribar derivats de CAPS i d'altres centres sanitaris, la voluntat de CIPAIS és la de col·laborar amb centres públics i privats. 

Al vestíbul és presenta l'exposició 'L'Art de Viure, mostra col·lectiva d'arts visuals' un recull de la producció artística de terapeutes i usuaris de CIPAIS. Consideren la creació artística com un mitjà valuós per exterioritzar i canalitzar en forma positiva les pulsions del nostre subconscient. 

Per finalitzar res com un brindis a la salut de la salut

Una de les obres exposades: Estratègia de Laura Peiró

Una altra:  El valor de l'aigua, de Clàudia Martori

L'escriptora, periodista i professora Ada Castells intervé al col·loqui

Set alumnes del curs de redacció periodística de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès assistim a l'acte de CIPAIS com exercici pràctic d'un dels generes periodístics, la crònica.

Confesso que no en sabia res de CIPAIS, desprès d'haver prsenciat l'acte he vist com la feina que fan tant en l'àmbit social com el mèdic és força rellevant. Iniciatives com aquesta faciliten que el món on vivim sigui una mica més habitable.

La Casa de les Petxines de Sant Cugat, la història

Sant Cugat del Vallès, 22 de maig de 2020 - Al número 21 del carrer Sant Antoni al centre de Sant Cugat hi trobem la Casa de les Petxines, unes 20.000 closques de mol·luscs folren la façana sencera.

Tot comença el 1966 quan Joan Casas, el propietari de la finca, veu que un veí a la façana de la seva casa hi ha enganxat algunes petxines, li agrada la idea i decideix fer el mateix però a gran escala. Ell i el seu germà Joaquim comencen a fer els primers intents, per garantir l'èxit de l'empresa fan algunes provatures. Cobreixen amb closques la paret d'una galeria interior, en vista dels bons resultats decideixen tirar endavant el projecte.

Per saber quantes petxines necessiten fan un càlcul aproximat a escala, unes 20.000 és el resultat. Durant quatre anys aprofiten els caps de setmana per visitar les platges de Sète i Palavàs on abunden les petxines de bona qualitat. Són a prop de Montpellier, França, allà els Casas hi tenen parents. Durant els viatges els acompanyen la seva germana, la Sra. Ventureta i el seu marit amb un Renault 4l de color granat. Finalment quan ja tenen tots els sacs plens de petxines comencen les obres.

A finals de 1971 tots dos germans amb l'ajuda d'un paleta s'hi posen, en una setmana ho enllesteixen. Per omplir de ciment i enganxar les petxines fan servir una cullera, la cabuda de la cullera és gairebé la mateixa que la cavitat de la closca de la petxina, amb la qual cosa estalvien material i temps, i eviten embrutar la superficie de les petxines. Així continua la història fins ara quan la Casa de les Petxines segueix lluint façana en un estat de conservació notable. 

El renom de la Casa de les Petxines és el de cal Cisteller. Durant molts anys va ser un taller de cistelleria i més endavant de mobles i complements treballats amb vímet que venien a botigues de decoració de Barcelona.

Actualment a l'habitatge hi viu el nebot de'n Josep Casas, el fill d'en Joan, que a prop hi té el seu taller de reparació de vehicles. És una persona molt coneguda a Sant Cugat, any darrera any el seu pessebre de finestra és el més esperat per petits i grans. És alguna cosa més que un pessebre; un complex sistema elèctric i hidràulic totalment automatitzat permet el moviment de totes les figures, que en són moltes, i les variacions lluminoses simulant els canvis de claror del dia.

Aquesta informació l'he obtingut de tres fonts. La primera de la Sra. Ventureta Casas (DEP) quan un matí de novembre del 2018 em va explicar un munt de coses de la Casa de les Petxines, i del bon record que en tenia d'aquella època quan anaven a Palavàs. Mentre  preparava el seu dinar, truita de patates i ceba, em va ensenyar una colla de fotos de la platja. La Sra. Ventureta vivia als baixos de la perruqueria Llongueras, al carrer Major, 26. El seu fill, en Joan continua l'ofici del seu pare, és el meu barber de confiança. Va ser ell qui em va animar a escriure sobre La Casa de les Petxines, cosa que per motius varis no he pogut acabar fins avui. Em sap greu que la Sra. Ventureta no ho pugui llegir, va morir l'any passat a l'edat de 91 anys.

En Josep Casas, el mecànic i pessebrista, amablement m'ha dedicat alguna estona per recordar la gestació del projecte Petxines. Finalment m'ha estat molt útil el llibre Pas a pas, 3 itineraris per Sant Cugat que l'artista i cronista de Sant Cugat Joan Tortosa va publicar el 1996.

Miratges: l'art brut a la Model

El 8 de juny de 2017 la presó Model de Barcelona va ser clausurada. Per primera vegada les portes es van obrir perquè els ciutadans poguessin conèixer un lloc que durant gairebé 113 anys va formar part de la història de Barcelona. Actualment els seus usos estan per definir. S'hi lloguen espais per ser utilitzats com plató i s'hi fan altres activitats privades.

També és previst fer-hi activitats amb continguts socials. El passat 13 de novembre es va inaugurar 'L'art irreductible: miratges de l'art brut' una exposició que aborda un dels fenomens artístics més rellevants del segle XX, i la seva evolució fins avui: l'art brut. L'exposició té dos espais, el de La Model, i el de la Nau Gaudí de Mataró. És produïda pels Ajuntaments de Barcelona i de Mataró, la Fundació Setba, la Fundació Sant Pere Claver i la Col·lecció Bassat. Comissariat: Mery Cuesta.

El 15 de novembre s'ha fet la primera de les visites guiades. A les set en punt del vespre d'un dijous ventós i plujós comença la visita. Una guia molt ben preparada de la fundació Setba ens acompanya per l'interior de la Model. Un espai tan gran com solitari. Onze visitants anem descobrint una de les galeries que fins fa molt poc era habitada per centenars de persones.  L'exposició ocupa setze cel·les, cadascuna dedicada a un tema, història de la Model, els seus antecedents, i als  diferents autors, del passat i actuals que han estat seleccionats per la mostra.

Els texts entre cometes que acompanyen les fotografies són del fullet informatiu de l'exposició.

"En la dècada dels anys 40 s'encunya l'etiqueta art brut per denominar les creacions artístiques realitzades en llocs com centres psiquiàtrics, presons o espais d'aïllament. No obstant això, aquest terme començaria al llarg del segle XX a incorporar noves subcategories, a ser revisat o reanomenat com outsider art. Així, l'art brut ha anat  derivant en una amalgama confusa de significats fins a convertir-se avui en un 'miratge' col·lectiu, capaç de reflectir un nombre gairebé il·limitat de pràctiques artístiques"

A l'interior de 16 cel·les s'hi exposen diferents materials. En aquesta hi veiem fotografies i documents de l'Institut Frenopàtic de Les Corts de Barcelona, actualment desaparegut.

"Els nous asils - A la segona meitat del segle XIX assistim a avanços significatius en la concepció de la salut mental. És l'època del naixement de la psiquiatria i de la creació de nous asils públics per a pacients. Aquests asils es dissenyen sota criteris de caràcter humanista i higienista, i proposen la distribució cel·lular (cada pacient havia de tenir el seu propi espai privat) L'exposició mostra dues de les institucions d'asil creades a Catalunya entre els segles XIX i XX amb l'idealisme de generar espais íntims per a una millora de la salut física i mental de l'individu: el Frenopàtic de les Corts i la presó Model"

Interior d'una de les cel·les, era ocupada per un parell de persones. El recobriment de fusta és actual per mostrar les obres de l'exposició.

Dibuix d'un pacient. Col·lecció Dr. Joan Obiols, 1977

"Metges i descobridors - Com a teló de fons dels avenços significatius que s'operaven en la salut mental a finals del segle XIX, la influència del mite romàntic, del geni-boig, va propiciar que alguns psiquiatres comencessin a fixar-se en la qualitat plàstica i expressiva de les creacions artístiques dels seus pacients. Alguns d'aquests metges europeus van començar a atresorar dibuixos, pintures, escrits o petites escultures, fins arribar a formar importants col·leccions. En elles es troba el germen de l'etiqueta art brut, que encunyaria el 1945 l'artista Jean Dubuffet per definir les produccions artístiques realitzades per individus en els marges de la normalitat social, aliens al sistema de l'art, i guiats només per la necessitat de crear. En l'estat espanyol també trobem exemples de col·leccions mèdiques compilades per psiquiatres al llarg del segle XX fins l'actualitat"

"Malaltia mental i creació avui - Tant la institucionalització del malalt mental com el seu tractament han evolucionat al llarg de les dècades. En paral·lel, la mateixa etiqueta art brut ha anat derivant en una molt més amplia i elàstica com outsider art, que refereix a produccions artístiques que germinen al marge del sistema i de la cultura oficial de manera genèrica. Independentment  de les etiquetes, avui les creacions artístiques de les persones que conviuen amb una malaltia mental, reflecteixen sovint les condicions en les quals viuen en societat, les seves visions divergents, els espais de la seva quotidianitat i les seves lluites"

Foto: Sense títol Laura Guisado, 2018 Col·lecció mAB

En Josep Duran, un dels artistes exposats explica la seva obra

Autor Jaume Lorés, el seu treball ha estat escollit com el logo de l'exposició 

A les parets de les cel·les es poden veure dibuixos dels antics reclusos. Alguns aprofiten les taques i crostes per acabar de dibuixar rostres i altres figures. És el fenomen paridòlia.

Obra realitzada in situ durant el novembre de 2018 per l'artista Srta. Cobra

Clou l'exposició aquesta lona on es mostren alguns dels termes que actualment s'utilitzen per referir-se a l'art brut.

"Miratges de l'art brut - L'etiqueta art brut ha anat variant adoptant un torrent de denominacions i subcategories tals com prison art, folk art, isolate art, visionary art, etc. A dia d'avui, existeix una 'visió confusa' i encegadora del fenomen: intuïm el que d'art brut o outsider art és. però se'ns fa difícil dirimir quin són els seus límits en l'actualitat, i si és que en té. La part final de l'exposició ofereix una panoràmica de les intuïcions que defineixen l'art brut o outsider art com a gran miratge col·lectiu contemporani a partir de cinc essències: l'espontani, el primitiu, el visionari, la necessitat i el singular"

Cúpula del pavelló central

Sala de control. La radialitat arquitectònica de la Model, el sistema panòptic, permetia vigilar des d'un únic punt d'observació tots els pavellons.

Per saber-ne més:

Fundació Setba
La Model Espai Memorial
Fundació Sant Pere Claver
Col·lecció Bassat d'Art Contemporani

Joan Llongueras, perruqueria masculina de Sant Cugat

"Les franquícies estan matant el comerç tradicional"

Joan Llongueras Casas (Sant Cugat del Vallès, 1966) Visc i treballo a la perruqueria. Casat, un fill de 16 anys i una noia de 19. Soci del Barça, tinc unes quantes estelades a la façana. És la perruqueria més antiga de Sant Cugat. Tinc un germà bessó i una germana més gran. 

Joan Llongueras els dilluns fa festa. Quedem a les 9 del matí a la mateixa perruqueria, a les 10 ve la televisió de Sant Cugat a fer-li un reportatge. Enguany ha rebut dos premis, el Trajectòria que concedeix l'Associació Sant Cugat Comerç i el de Comerç Emblemàtic que atorga l'Ajuntament. La perruqueria fa 95 anys que està ubicada al mateix lloc, al carrer Major, 26. Mentre fem l'entrevista la seva mare treu el cap per la porta i ens saluda. La senyora Ventureta té 90 anys i està força bé, viu a la planta baixa, al pati hi té uns quants tests amb plantes ben cuidades.

Com valora els dos premis que ha rebut? 

Molt feliç, d'alguna manera és un reconeixement a molts anys de dedicació, al meu avi, al meu pare i a mi, que ja porto 35 anys treballant. Cada vegada queden menys perruqueries que no siguin d'una cadena, les franquícies estan matant el comerç tradicional.

Quan va començar el negoci?

El 1923 quan el meu avi que era de Piera va venir a viure a Sant Cugat. El motiu del canvi va ser perquè el seu pare era mosso d'esquadra i va ser destinat aquí. Al principi compaginava la feina de pagès amb la perruqueria, més endavant només va fer de barber.

Que una sola persona atengui la perruqueria potser és una mica complicat?

El dia a dia no ho és. Visc al pis superior de la perruqueria, això m'estalvia desplaçaments i em permet adaptar-me als horaris, si un dia la feina s'allarga no passa res. El problema es quan estàs de baixa. Fa uns anys mentre anava en bicicleta un altre ciclista em va envestir, al caure em vaig trencar el canell. Durant un mes i mig la perruqueria va estar tancada.

S'ha platejat contractar més personal?

Impossible, els números no surten. Durant uns anys vam ser dos perruquers, el meu pare i jo. Al morir ell vaig decidir continuar jo sol. No acabo d'entendre com poden subsistir les altres perruqueries, les franquícies tenen moltes despeses. Tinc sort que local és de propietat, si no potser no podria continuar.

Que és el que més li agrada de la seva feina?

El contacte amb la gent, de fet és la meva vocació. Va sortir com una cosa natural, quan de nen baixava a la perruqueria i veia el meu pare treballant tenia ganes de ser gran per poder fer el mateix. En canvi el meu germà bessó li atreia més la cosa de l'electricitat i això es dedica.

Veig que a més del Serra d'Or,  La Vanguardia en català i El Mundo Deportivo té la revista Hola?

Si, és per quan venen les mares amb els nens s'hi puguin entretenir. També algun client les mira.

Com és el dia a dia?

El dimarts matí acostuma a estar ple, potser perquè el dilluns és tancat. El divendres tarda i dissabtes matí hi ha força cua. Depenent del tipus de servei m'hi estic més o menys temps. Tallar cabell i arreglar la barba és mitja hora. Prefereixo que els clients s'esperin a la perruqueria en comptes que demanin tanda i marxin, alguna vegada es produeixen mals entesos que es solucionen fàcilment.

Qui li talla els cabells?

Abans el pare, ara un company barber de Sant Cugat.

Alguna anècdota? 

Unes quantes, la darrera el dia que una persona que no coneixia desprès de tallar-se els cabells em volia pagar en pessetes. El motiu? Perquè a la paret hi tinc penjat, com a curiositat, la nota de preus dels anys cinquanta. És un cartell del "Sindicato de Industria y Comercio, delegación local San Cugat del Vallés, grupo barberos, categoria 1ª" on el preus són "Corte de cabello normal 20 Ptas."

Suposo que li han preguntat més de cent vegades, té alguna cosa a veure amb un altre perruquer que es dius Lluís Llongueras?

No, la única cosa es que de vegades s'equivoquen i em telefonen per demanar hora creient que truquen a Llongueras Elite que és al carrer de sota.

Amb el temps han  canviat les eines amb les que treballa?

Molt, ara es fabriquen tisores de gran qualitat. Especialment les d'acer japonès que fabrica la casa Artero del carrer del Call de Barcelona, són cares, uns 150 euros, però el seu tall és de gran precisió. També les maquinetes elèctriques, les Wahl, funcionen força bé. I les cremes d'afaitar, ara faig servir Proraso, un sabó italià, el de mentol i eucaliptus, que facilita el tall i fa que la pell no s'irriti.

Entre flascons de Floïd veig que té el llibre de Genís Sinca El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendrós. L'està llegint?

A estones, quan no tinc clients. És una història molt interessant, tot un personatge el Sr. Cendrós. Va fer molt per la cultura catalana, potser anava al seu aire, però sabia el que volia. Els seus productes, les locions facials es continuen fent servir.

Com és que té aquests bitllets de banc sota el vidre del mostrador?

En tinc uns quants, si, i més que no els  puc exposar per falta d'espai. Tot va començar quan un client que tornava Austràlia me'n va regalar un com record. Sense saber massa que fer el vaig guardar sota el vidre. Aviat al veure'l un altre client va fer el mateix. I així fins avui, en tinc uns 170.

Si no treballés de perruquer que li agradaria fer?

M'agrada la feina que faig, no la vull canviar per res.

Veig que té unes quantes plantes, tenen bon aspecte, les cuida vostè?

No, la meva mare, jo només les trasllado al pati del darrere. En tenim unes quantes que anem canviant cada setmana.

Quins són els clients més jove i més gran que ha tingut?

El més jove un nen d'un mes, que per les raons que sigui el cabell li creixia molt ràpid i desordenat, calia actuar. El més gran un senyor de cent-u anys que encara ve pel seu propi peu.

A més de tallar cabell que li agrada fer?

Anar en bicicleta. Els partits del Barça no me'n perdo ni un. Tinc un aquari de 200 litres que em dona una mica de feina, ara és ple de verdet i costa de netejar. A l'estiu sempre fem vacances per Europa, agafem el cotxe i amb tota la família anem a un lloc o altre. Hem visitat França, Escòcia, Alemanya... enguany Àustria, país que recomano conèixer.

Escaladei, el monestir reconstruït

Dissabte, 17 de novembre de 2018 - Avui visitem Escaladei, la primera de les tres sortides programades a l'entorn del segon cicle del Curs d'història de Catalunya que es presenta al Club Muntanyenc Sant Cugat. En Lluís Jordà Roselló, el professor, ens guia per la història de la cartoixa. Alumnes i acompanyants, trenta dues persones sota un cel gris i rúfol, revivim la vida dels cartoixans que fa poc més de cent anys encara habitaven la vall del Montsant.

La cartoixa d'Ecaladei es va fundar a finals del segle XII quan el 1194 el rei Alfons I El Cast va cedir part de les seves terres a monjos cartoixans de la Provença. L'objectiu era repoblar i cristianitzar els territoris recentment conquerits als musulmans. El primer monestir es va enllestir el 1228. 

Els cartoixans van estendre la vinya i altres conreus dotant d'una identitat pròpia la regió que encara avui coneixem com El Priorat. Part dels nou municipis que entre altres formen la  comarca actual, Gratallops, Torroja, Porrera, Poboleda, la Vilella Alta i la Baixa, Bellmunt, La Morera i El Lloar van estar sota la jurisdicció d'Escaladei. La producció vinícola d'aquests municipis està emparada sota la denominació d'origen qualificada Priorat.

Entre els segles XVII i XVIII a la cartoixa hi van viure una vuitantena de monjos entre pares, germans, donats i llecs. Durant aquest període de màxim esplendor va esdevenir un destacat centre de cultura, l'escola de pintura representada entre altres pels Juncosa, el fra Joaquim i  el fra Josep en van ser els màxims exponents.

El 1835 degut a la llei de desamortització de Mendizábal els monjos, com va succeir a la resta de l'Estat, van ser expropiats. A l'endemà de l'aplicació de la llei la cartoixa va ser saquejada i poc desprès cremada. El 1980 després d'un segle i mig d'abandonament es va declarar Bé d'Interès Nacional per la Generalitat. A partir de 1989 és el  Departament de Cultura qui gestiona el conjunt,  és l'inici d'un pla director destinat a consolidar i recuperar Escaladei.

Foto: Entrada principal a la cartoixa. Dels dos arcs només el segon es manté en el seu estat original, el primer s'ha reconstruït amb els blocs dispersos. Al fons la façana de santa María, destaca la fornícula amb l'estàtua de la santa, obra en alabastre realitzada el 1599 per Antoni Naverós. La imatge durant uns anys per ser preservada es va guardar a la fàbrica Chartreuse de Tarragona i restituïda al seu lloc original el 1995.

Claustre menor (S.XVI) - Durant les obres de recuperació, contra tot pronòstic, entre la runa s'hi van trobar la majoria d'elements del claustre. En bon criteri es va decidir reconstruir-lo sencer. Per diferenciar els afegits dels originals es va emprar pedra de color diferent. Es va enllestir 2013.

A la base del sortidor s'hi veu l'escut de la cartoixa, una escala que puja cap al cel amb un àngel a banda i banda. Diu la llegenda que mentre els dos cavallers enviats pel rei buscaven el lloc més adient per construir-hi el monestir van trobar un pagès que els va explicar els somnis que tenia: veia com uns àngels pujaven cap al cel per una escala repenjada sobre un pi enorme situat on pasturaven els seus ramats. Els cavallers ho van tenir clar, a redós del pi hi van construir un petit claustre que seria l'origen de la cartoixa d'Escaladei, que en llatí vol dir 'Escala cap a Déu'

El temps ha fet desaparèixer el recobriment dels murs. Ara és possible veure els diferents tipus de material utilitzat en la construcció. La majoria són carreus de gres vermell, una pedra que abunda a la serra del Montsant.  

També s'ha reconstruït les capelles annexes i les cúpules 

Refectori - Una gran sala que només s'utilitzava els diumenges i les festivitats, els cartoixans fan els àpats en solitari, cadascú dins la seva cel·la. La sala estava dividida en dos espais, el més gran era el menjador dels pares, l'altre dels llecs. Es conserva el banc perimetral adossat a la paret. La dieta dels cartoixans es basava en fruites, verdures, pa, vi, formatge. En algunes ocasions peix, ous i tortugues que criaven en un estany dins la cartoixa.

Al la paret del fons s'hi projecte un interessant vídeo en format time-lapse que mostra el procés de reconstrucció del claustre menor.

Arc convertit en mur

Façana principal de l'església - Iniciada el 1203 és l'únic edifici de la cartoixa que conserva l'estructura original. Amb la reforma del segle XVII va adoptar l'estil renaixentista i s'hi va incorporar un rosetó oval. 

Interior de l'església - Pendent de rehabilitar. Els murs estan apuntalats amb bastides metàl·liques. 

Plaça de l'església - Punt central de la cartoixa. A l'esquerra hi ha la cel·la de pare procurador, al costat la del prior. A la dreta l'església. La plaça comunica amb el refector, la sala capitular, el claustre i algunes de les capelles.

El professor Lluís Jordà explicant el claustre Major o Maius

Maius també és el nom del celler que en Josep Gómez va obrir fa vint  anys al paratge del barranc de la Bruixa, a la Morera del Montsant. En Josep i la Teresa van regentar el Celler Santa Maria de Sant Cugat fins el 2016 quan van decidir dedicar-se exclusivament a la vinya.

Maius Viticultors elabora un priorat de primer nivell. Ha guanyat premis i honors arreu del món, especialment a l'orient. Continuen experimentant, acaba de sortir al mercat una garnatxa blanca de criança 2017 que augura un tast curull  d'agradables sensacions.

Una de les parets del claustre permet endevinar les portes de les antigues cel·les.

Reconstrucció d'una cel·la - La vida dels cartoixans transcorria en el més absolut aïllament dins la cel·la. La seva opció de vida es basava en continuar la tradició dels primers eremites del desert. El silenci i la solitud com una manera de viure la fe cristiana. Cada cel·la ocupava uns cent metres quadrats. Es distribuïa en vestíbul, sala de l'Ave Maria, cubiculum, oratori-estudi, rentamans, porxo, jardí, quarto de la llenya i taller.

Cubiculum - L'espai on el pare dormia i menjava. El mobiliari ha estat especialment construït pels monjos de la cartoixa de Montalegre, a Tiana. És la única comunitat de cartoixans que existeix actualment a Catalunya. La taula abatible és la porta de l'armari. L'obertura de la dreta era per on els germans llecs passaven el menjar i la beguda als pares. La construcció en doble porta i al bies (en forma d'angle) era per evitar qualsevol contacte entre l'interior i l'exterior.

Oratori-estudi - El lloc on el cartoixà passava la major part del temps, dedicat a l'oració contemplativa i l'estudi. 

Sagrari - La capella va ser construïda al segle  XVII darrera l'altar major. Potser és el lloc on cal buscar l'enorme pi amb l'escala per on pujaven els àngels.

Encara queda feina per fer

Façana de santa Maria

Serra del Montsant

A un quilòmetre de la cartoixa trobem La Conreria, un conjunt d'edificis que allotjaven els serveis destinats al seu funcionament, la procura, el celler, el trull i altres dependències destinades a les feines del camp. Ara és un agregat de la Morera del Montsant, un parell de restaurants, botigues de records i un celler. Dinem al restaurant El Rebost.

Sant Cugat, 17 d'abril de 2020 - Postdata - Molts anys abans de les obres de recuperació d'Escaladei més d'una vegada l'havia visitat. Era un lloc enrunat ple de vegetació, costava  trobar un camí per accedir-hi. Les heures cobrien els murs, un doll d'aigua fresca i neta brollava enmig de recs antics, sargantanes amunt i avall. Era un indret secret, misteriós, només a l'abast dels escollits. Inevitable evocar Piranesi i els seus gravats. El meu Escaladei fa temps que no existeix.