L'escriptora, periodista i professora Ada Castells (al centre, amb ulleres) està impartint el curs redacció periodística. A l'aula som, són, set dones i un servidor. Una vegada més la desproporció de sexes queda en evidència ¿On són els homes, que fan? Clubs de lectura, visites a exposicions i museus, seminaris, fòrums... només hi veig noies, dones, senyores ¿On són el homes? ¿M'he d'amoïnar? ¿Sóc un home com cal? Començo a tenir una edat, vaig veient com aquesta desproporció augmenta de forma alarmant, i m'adono que els homes continuen sense aparèixer pels teatres i auditoris ¿tampoc, tan poc, els interessa la música? Fa dies vaig preguntar a una llibretera de confiança si sabia el motiu pel qual al seu club de lectura només hi participaven dones. Encara espero la resposta. Potser era una pregunta inapropiada. Davant un axioma no cal donar-hi més voltes ¿On són el homes? M'agrada anar d'excursió, fer senderisme, trekking que és més modern. Sóc d'un club excursionista, fem un parell de sortides al mes, la proporció, més ben dit la desproporció d'assistència entre dones i homes és de 50 a 3. He anat més enllà d'Orió, i he tornat, no he vist homes a la Porta de Tannhäuser. Si, ja ho sé, és una pregunta retòrica, reiterativa i depriment, però ¿On són el homes? |
És publica sota llicència Creative Commons 3.0: Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada (by-nc-nd) Sóc l'autor de texts i fotos. No necessàriament comparteixo les opinions dels comentaris - Marcel Albet Guinart
Pàgines
▼
divendres, 30 de novembre del 2018
La professora i les alumnes
dijous, 29 de novembre del 2018
CIPAIS, curar amb l'escolta i la paraula
Professionals de CIPAIS durant el col·loqui |
Barcelona, 28 de novembre 2018 - CIPAIS, un centre dedicat a la cura per la paraula celebra els seus primers 25 anys al Palau Macaya de Barcelona. És una entitat sense ànim de lucre formada per divuit professionals disposats a escoltar i guarir a les persones afectades pels conflictes, malestars i trastorns psicològics que cada vegada més afecten a les nostres societats. Els serveis de CIPAIS (Centre d'Intervencío Psicològica, Anàlisi i Intervenció Social) van dirigits a infants, joves, adults i famílies.
Eduard Tàpias, co-fundador junt Isabel Barcia de l'entitat, presenta l'acte: 'CIPAIS: 25 anys d'escolta i treball comunitari en un món vertiginosament canviant'. Un vídeo mostra el dia a dia dels professionals i dels usuaris, tant les activitats que es fan al mateix centre com en altres àmbits d'actuació: escoles, centres cívics i sanitaris, empreses i serveis socials.
A la taula rodona 'Quina brúixola davant la incertesa? sis professionals de CIPAIS expliquen cadascun des de la seva especialitat els nous fenomens socials que ens assetgen com a ciutadans i de com afrontar-los. Destaquen la importància que té la paraula com a part de la teràpia. Paraules per a ser escoltades i per a ser dites. Alguns dels tractaments és treballen de forma comunitària sota la mirada d'un professional. Un grup de persones es troben per explicar els seus neguits, verbalitzar les angoixes fa disminuir el seu patiment. Els professionals tenen les seves incerteses, com a persones i com a terapeutes, cal relacionar-se i compartir experiències de manera continuada amb gent de diferents àmbits. Remarquen que l'ús de fàrmacs, quan calgui, només s'ha d'utilitzar com complement al tractament seguit.
En la seva intervenció el psiquiatre Josep Moya diu 'Catalunya juntament amb Califòrnia és on el consum d'ansiolítics és el més elevat del món'. Destaca 'actualment molts diagnòstics, com ara el TDAH, són un calaix de sastre que inclouen tot tipus de trastorns mentals, caldria personalitzar cas per cas'. Sintetitza els tres factors que actualment incideixen en el malestar de la societat. 'La incertesa, en el treball, en les relacions personals, en el futur. L'imperatiu de la felicitat, tots hem de ser feliços, o com a mínim fer-ho veure. Psicopolítics, el discurs neo-liberal que poc a poc es va imposant, ens diuen que tots hem de ser empresaris i treballadors de nosaltres mateixos' Més clar impossible.
Al començar el col·loqui l'equip de CIPAIS baixa de l'escenari i es situa al mateix nivell del públic. Del centenar llarg d'assistents uns quants són pacients que estan o han estat tractats per CIPAIS. Algunes de les intervencions són per manifestar el seu l'agraïment. Una altra qüestió és saber quin tipus de relació tenen amb les diferents institucions socio-sanitàries. La resposta és que qualsevol persona pot contactar directament, o poden arribar derivats de CAPS i d'altres centres sanitaris, la voluntat de CIPAIS és la de col·laborar amb centres públics i privats.
Al vestíbul és presenta l'exposició 'L'Art de Viure, mostra col·lectiva d'arts visuals' un recull de la producció artística de terapeutes i usuaris de CIPAIS. Consideren la creació artística com un mitjà valuós per exterioritzar i canalitzar en forma positiva les pulsions del nostre subconscient.
Per finalitzar res com un brindis a la salut de la salut
Una de les obres exposades: Estratègia de Laura Peiró |
Una altra: El valor de l'aigua, de Clàudia Martori |
L'escriptora, periodista i professora Ada Castells intervé al col·loqui Set alumnes del curs de redacció periodística de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès assistim a l'acte de CIPAIS com exercici pràctic d'un dels generes periodístics, la crònica. Confesso que no en sabia res de CIPAIS, desprès d'haver prsenciat l'acte he vist com la feina que fan tant en l'àmbit social com el mèdic és força rellevant. Iniciatives com aquesta faciliten que el món on vivim sigui una mica més habitable. |
dimecres, 28 de novembre del 2018
La Casa de les Petxines de Sant Cugat, la història
Sant Cugat del Vallès, 22 de maig de 2020 - Al número 21 del carrer Sant Antoni al centre de Sant Cugat hi trobem la Casa de les Petxines, unes 20.000 closques de mol·luscs folren la façana sencera.
Tot comença el 1966 quan Joan Casas, el propietari de la finca, veu que un veí a la façana de la seva casa hi ha enganxat algunes petxines, li agrada la idea i decideix fer el mateix però a gran escala. Ell i el seu germà Joaquim comencen a fer els primers intents, per garantir l'èxit de l'empresa fan algunes provatures. Cobreixen amb closques la paret d'una galeria interior, en vista dels bons resultats decideixen tirar endavant el projecte.
Per saber quantes petxines necessiten fan un càlcul aproximat a escala, unes 20.000 és el resultat. Durant quatre anys aprofiten els caps de setmana per visitar les platges de Sète i Palavàs on abunden les petxines de bona qualitat. Són a prop de Montpellier, França, allà els Casas hi tenen parents. Durant els viatges els acompanyen la seva germana, la Sra. Ventureta i el seu marit amb un Renault 4l de color granat. Finalment quan ja tenen tots els sacs plens de petxines comencen les obres.
A finals de 1971 tots dos germans amb l'ajuda d'un paleta s'hi posen, en una setmana ho enllesteixen. Per omplir de ciment i enganxar les petxines fan servir una cullera, la cabuda de la cullera és gairebé la mateixa que la cavitat de la closca de la petxina, amb la qual cosa estalvien material i temps, i eviten embrutar la superficie de les petxines. Així continua la història fins ara quan la Casa de les Petxines segueix lluint façana en un estat de conservació notable.
El renom de la Casa de les Petxines és el de cal Cisteller. Durant molts anys va ser un taller de cistelleria i més endavant de mobles i complements treballats amb vímet que venien a botigues de decoració de Barcelona.
Actualment a l'habitatge hi viu el nebot de'n Josep Casas, el fill d'en Joan, que a prop hi té el seu taller de reparació de vehicles. És una persona molt coneguda a Sant Cugat, any darrera any el seu pessebre de finestra és el més esperat per petits i grans. És alguna cosa més que un pessebre; un complex sistema elèctric i hidràulic totalment automatitzat permet el moviment de totes les figures, que en són moltes, i les variacions lluminoses simulant els canvis de claror del dia.
Aquesta informació l'he obtingut de tres fonts. La primera de la Sra. Ventureta Casas (DEP) quan un matí de novembre del 2018 em va explicar un munt de coses de la Casa de les Petxines, i del bon record que en tenia d'aquella època quan anaven a Palavàs. Mentre preparava el seu dinar, truita de patates i ceba, em va ensenyar una colla de fotos de la platja. La Sra. Ventureta vivia als baixos de la perruqueria Llongueras, al carrer Major, 26. El seu fill, en Joan continua l'ofici del seu pare, és el meu barber de confiança. Va ser ell qui em va animar a escriure sobre La Casa de les Petxines, cosa que per motius varis no he pogut acabar fins avui. Em sap greu que la Sra. Ventureta no ho pugui llegir, va morir l'any passat a l'edat de 91 anys.
En Josep Casas, el mecànic i pessebrista, amablement m'ha dedicat alguna estona per recordar la gestació del projecte Petxines. Finalment m'ha estat molt útil el llibre Pas a pas, 3 itineraris per Sant Cugat que l'artista i cronista de Sant Cugat Joan Tortosa va publicar el 1996.
Tot comença el 1966 quan Joan Casas, el propietari de la finca, veu que un veí a la façana de la seva casa hi ha enganxat algunes petxines, li agrada la idea i decideix fer el mateix però a gran escala. Ell i el seu germà Joaquim comencen a fer els primers intents, per garantir l'èxit de l'empresa fan algunes provatures. Cobreixen amb closques la paret d'una galeria interior, en vista dels bons resultats decideixen tirar endavant el projecte.
Per saber quantes petxines necessiten fan un càlcul aproximat a escala, unes 20.000 és el resultat. Durant quatre anys aprofiten els caps de setmana per visitar les platges de Sète i Palavàs on abunden les petxines de bona qualitat. Són a prop de Montpellier, França, allà els Casas hi tenen parents. Durant els viatges els acompanyen la seva germana, la Sra. Ventureta i el seu marit amb un Renault 4l de color granat. Finalment quan ja tenen tots els sacs plens de petxines comencen les obres.
A finals de 1971 tots dos germans amb l'ajuda d'un paleta s'hi posen, en una setmana ho enllesteixen. Per omplir de ciment i enganxar les petxines fan servir una cullera, la cabuda de la cullera és gairebé la mateixa que la cavitat de la closca de la petxina, amb la qual cosa estalvien material i temps, i eviten embrutar la superficie de les petxines. Així continua la història fins ara quan la Casa de les Petxines segueix lluint façana en un estat de conservació notable.
El renom de la Casa de les Petxines és el de cal Cisteller. Durant molts anys va ser un taller de cistelleria i més endavant de mobles i complements treballats amb vímet que venien a botigues de decoració de Barcelona.
Actualment a l'habitatge hi viu el nebot de'n Josep Casas, el fill d'en Joan, que a prop hi té el seu taller de reparació de vehicles. És una persona molt coneguda a Sant Cugat, any darrera any el seu pessebre de finestra és el més esperat per petits i grans. És alguna cosa més que un pessebre; un complex sistema elèctric i hidràulic totalment automatitzat permet el moviment de totes les figures, que en són moltes, i les variacions lluminoses simulant els canvis de claror del dia.
Aquesta informació l'he obtingut de tres fonts. La primera de la Sra. Ventureta Casas (DEP) quan un matí de novembre del 2018 em va explicar un munt de coses de la Casa de les Petxines, i del bon record que en tenia d'aquella època quan anaven a Palavàs. Mentre preparava el seu dinar, truita de patates i ceba, em va ensenyar una colla de fotos de la platja. La Sra. Ventureta vivia als baixos de la perruqueria Llongueras, al carrer Major, 26. El seu fill, en Joan continua l'ofici del seu pare, és el meu barber de confiança. Va ser ell qui em va animar a escriure sobre La Casa de les Petxines, cosa que per motius varis no he pogut acabar fins avui. Em sap greu que la Sra. Ventureta no ho pugui llegir, va morir l'any passat a l'edat de 91 anys.
En Josep Casas, el mecànic i pessebrista, amablement m'ha dedicat alguna estona per recordar la gestació del projecte Petxines. Finalment m'ha estat molt útil el llibre Pas a pas, 3 itineraris per Sant Cugat que l'artista i cronista de Sant Cugat Joan Tortosa va publicar el 1996.
dijous, 22 de novembre del 2018
Miratges: l'art brut a la Model
Interior d'una de les cel·les, era ocupada per un parell de persones. El recobriment de fusta és actual per mostrar les obres de l'exposició. |
En Josep Duran, un dels artistes exposats explica la seva obra |
Autor Jaume Lorés, el seu treball ha estat escollit com el logo de l'exposició |
A les parets de les cel·les es poden veure dibuixos dels antics reclusos. Alguns aprofiten les taques i crostes per acabar de dibuixar rostres i altres figures. És el fenomen paridòlia. |
Obra realitzada in situ durant el novembre de 2018 per l'artista Srta. Cobra |
Cúpula del pavelló central |
Sala de control. La radialitat arquitectònica de la Model, el sistema panòptic, permetia vigilar des d'un únic punt d'observació tots els pavellons. |
Per saber-ne més: Fundació Setba La Model Espai Memorial Fundació Sant Pere Claver Col·lecció Bassat d'Art Contemporani |
dilluns, 19 de novembre del 2018
Joan Llongueras, perruqueria masculina de Sant Cugat
"Les franquícies estan matant el comerç tradicional"
Molt feliç, d'alguna manera és un reconeixement a molts anys de dedicació, al meu avi, al meu pare i a mi, que ja porto 35 anys treballant. Cada vegada queden menys perruqueries que no siguin d'una cadena, les franquícies estan matant el comerç tradicional.
Quan va començar el negoci?
El 1923 quan el meu avi que era de Piera va venir a viure a Sant Cugat. El motiu del canvi va ser perquè el seu pare era mosso d'esquadra i va ser destinat aquí. Al principi compaginava la feina de pagès amb la perruqueria, més endavant només va fer de barber.
Que una sola persona atengui la perruqueria potser és una mica complicat?
El dia a dia no ho és. Visc al pis superior de la perruqueria, això m'estalvia desplaçaments i em permet adaptar-me als horaris, si un dia la feina s'allarga no passa res. El problema es quan estàs de baixa. Fa uns anys mentre anava en bicicleta un altre ciclista em va envestir, al caure em vaig trencar el canell. Durant un mes i mig la perruqueria va estar tancada.
S'ha platejat contractar més personal?
Impossible, els números no surten. Durant uns anys vam ser dos perruquers, el meu pare i jo. Al morir ell vaig decidir continuar jo sol. No acabo d'entendre com poden subsistir les altres perruqueries, les franquícies tenen moltes despeses. Tinc sort que local és de propietat, si no potser no podria continuar.
Que és el que més li agrada de la seva feina?
El contacte amb la gent, de fet és la meva vocació. Va sortir com una cosa natural, quan de nen baixava a la perruqueria i veia el meu pare treballant tenia ganes de ser gran per poder fer el mateix. En canvi el meu germà bessó li atreia més la cosa de l'electricitat i això es dedica.
Veig que a més del Serra d'Or, La Vanguardia en català i El Mundo Deportivo té la revista Hola?
Si, és per quan venen les mares amb els nens s'hi puguin entretenir. També algun client les mira.
Com és el dia a dia?
El dimarts matí acostuma a estar ple, potser perquè el dilluns és tancat. El divendres tarda i dissabtes matí hi ha força cua. Depenent del tipus de servei m'hi estic més o menys temps. Tallar cabell i arreglar la barba és mitja hora. Prefereixo que els clients s'esperin a la perruqueria en comptes que demanin tanda i marxin, alguna vegada es produeixen mals entesos que es solucionen fàcilment.
Qui li talla els cabells?
Abans el pare, ara un company barber de Sant Cugat.
Alguna anècdota?
Unes quantes, la darrera el dia que una persona que no coneixia desprès de tallar-se els cabells em volia pagar en pessetes. El motiu? Perquè a la paret hi tinc penjat, com a curiositat, la nota de preus dels anys cinquanta. És un cartell del "Sindicato de Industria y Comercio, delegación local San Cugat del Vallés, grupo barberos, categoria 1ª" on el preus són "Corte de cabello normal 20 Ptas."
Suposo que li han preguntat més de cent vegades, té alguna cosa a veure amb un altre perruquer que es dius Lluís Llongueras?
No, la única cosa es que de vegades s'equivoquen i em telefonen per demanar hora creient que truquen a Llongueras Elite que és al carrer de sota.
Amb el temps han canviat les eines amb les que treballa?
Molt, ara es fabriquen tisores de gran qualitat. Especialment les d'acer japonès que fabrica la casa Artero del carrer del Call de Barcelona, són cares, uns 150 euros, però el seu tall és de gran precisió. També les maquinetes elèctriques, les Wahl, funcionen força bé. I les cremes d'afaitar, ara faig servir Proraso, un sabó italià, el de mentol i eucaliptus, que facilita el tall i fa que la pell no s'irriti.
Entre flascons de Floïd veig que té el llibre de Genís Sinca El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendrós. L'està llegint?
A estones, quan no tinc clients. És una història molt interessant, tot un personatge el Sr. Cendrós. Va fer molt per la cultura catalana, potser anava al seu aire, però sabia el que volia. Els seus productes, les locions facials es continuen fent servir.
Com és que té aquests bitllets de banc sota el vidre del mostrador?
En tinc uns quants, si, i més que no els puc exposar per falta d'espai. Tot va començar quan un client que tornava Austràlia me'n va regalar un com record. Sense saber massa que fer el vaig guardar sota el vidre. Aviat al veure'l un altre client va fer el mateix. I així fins avui, en tinc uns 170.
Si no treballés de perruquer que li agradaria fer?
M'agrada la feina que faig, no la vull canviar per res.
Veig que té unes quantes plantes, tenen bon aspecte, les cuida vostè?
No, la meva mare, jo només les trasllado al pati del darrere. En tenim unes quantes que anem canviant cada setmana.
Quins són els clients més jove i més gran que ha tingut?
El més jove un nen d'un mes, que per les raons que sigui el cabell li creixia molt ràpid i desordenat, calia actuar. El més gran un senyor de cent-u anys que encara ve pel seu propi peu.
A més de tallar cabell que li agrada fer?
Anar en bicicleta. Els partits del Barça no me'n perdo ni un. Tinc un aquari de 200 litres que em dona una mica de feina, ara és ple de verdet i costa de netejar. A l'estiu sempre fem vacances per Europa, agafem el cotxe i amb tota la família anem a un lloc o altre. Hem visitat França, Escòcia, Alemanya... enguany Àustria, país que recomano conèixer.
Joan Llongueras els dilluns fa festa. Quedem a les 9 del matí a la mateixa perruqueria, a les 10 ve la televisió de Sant Cugat a fer-li un reportatge. Enguany ha rebut dos premis, el Trajectòria que concedeix l'Associació Sant Cugat Comerç i el de Comerç Emblemàtic que atorga l'Ajuntament. La perruqueria fa 95 anys que està ubicada al mateix lloc, al carrer Major, 26. Mentre fem l'entrevista la seva mare treu el cap per la porta i ens saluda. La senyora Ventureta té 90 anys i està força bé, viu a la planta baixa, al pati hi té uns quants tests amb plantes ben cuidades.
Com valora els dos premis que ha rebut?
Com valora els dos premis que ha rebut?
Molt feliç, d'alguna manera és un reconeixement a molts anys de dedicació, al meu avi, al meu pare i a mi, que ja porto 35 anys treballant. Cada vegada queden menys perruqueries que no siguin d'una cadena, les franquícies estan matant el comerç tradicional.
Quan va començar el negoci?
El 1923 quan el meu avi que era de Piera va venir a viure a Sant Cugat. El motiu del canvi va ser perquè el seu pare era mosso d'esquadra i va ser destinat aquí. Al principi compaginava la feina de pagès amb la perruqueria, més endavant només va fer de barber.
Que una sola persona atengui la perruqueria potser és una mica complicat?
El dia a dia no ho és. Visc al pis superior de la perruqueria, això m'estalvia desplaçaments i em permet adaptar-me als horaris, si un dia la feina s'allarga no passa res. El problema es quan estàs de baixa. Fa uns anys mentre anava en bicicleta un altre ciclista em va envestir, al caure em vaig trencar el canell. Durant un mes i mig la perruqueria va estar tancada.
S'ha platejat contractar més personal?
Impossible, els números no surten. Durant uns anys vam ser dos perruquers, el meu pare i jo. Al morir ell vaig decidir continuar jo sol. No acabo d'entendre com poden subsistir les altres perruqueries, les franquícies tenen moltes despeses. Tinc sort que local és de propietat, si no potser no podria continuar.
Que és el que més li agrada de la seva feina?
El contacte amb la gent, de fet és la meva vocació. Va sortir com una cosa natural, quan de nen baixava a la perruqueria i veia el meu pare treballant tenia ganes de ser gran per poder fer el mateix. En canvi el meu germà bessó li atreia més la cosa de l'electricitat i això es dedica.
Veig que a més del Serra d'Or, La Vanguardia en català i El Mundo Deportivo té la revista Hola?
Si, és per quan venen les mares amb els nens s'hi puguin entretenir. També algun client les mira.
Com és el dia a dia?
El dimarts matí acostuma a estar ple, potser perquè el dilluns és tancat. El divendres tarda i dissabtes matí hi ha força cua. Depenent del tipus de servei m'hi estic més o menys temps. Tallar cabell i arreglar la barba és mitja hora. Prefereixo que els clients s'esperin a la perruqueria en comptes que demanin tanda i marxin, alguna vegada es produeixen mals entesos que es solucionen fàcilment.
Qui li talla els cabells?
Abans el pare, ara un company barber de Sant Cugat.
Alguna anècdota?
Unes quantes, la darrera el dia que una persona que no coneixia desprès de tallar-se els cabells em volia pagar en pessetes. El motiu? Perquè a la paret hi tinc penjat, com a curiositat, la nota de preus dels anys cinquanta. És un cartell del "Sindicato de Industria y Comercio, delegación local San Cugat del Vallés, grupo barberos, categoria 1ª" on el preus són "Corte de cabello normal 20 Ptas."
Suposo que li han preguntat més de cent vegades, té alguna cosa a veure amb un altre perruquer que es dius Lluís Llongueras?
No, la única cosa es que de vegades s'equivoquen i em telefonen per demanar hora creient que truquen a Llongueras Elite que és al carrer de sota.
Amb el temps han canviat les eines amb les que treballa?
Molt, ara es fabriquen tisores de gran qualitat. Especialment les d'acer japonès que fabrica la casa Artero del carrer del Call de Barcelona, són cares, uns 150 euros, però el seu tall és de gran precisió. També les maquinetes elèctriques, les Wahl, funcionen força bé. I les cremes d'afaitar, ara faig servir Proraso, un sabó italià, el de mentol i eucaliptus, que facilita el tall i fa que la pell no s'irriti.
Entre flascons de Floïd veig que té el llibre de Genís Sinca El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendrós. L'està llegint?
A estones, quan no tinc clients. És una història molt interessant, tot un personatge el Sr. Cendrós. Va fer molt per la cultura catalana, potser anava al seu aire, però sabia el que volia. Els seus productes, les locions facials es continuen fent servir.
Com és que té aquests bitllets de banc sota el vidre del mostrador?
En tinc uns quants, si, i més que no els puc exposar per falta d'espai. Tot va començar quan un client que tornava Austràlia me'n va regalar un com record. Sense saber massa que fer el vaig guardar sota el vidre. Aviat al veure'l un altre client va fer el mateix. I així fins avui, en tinc uns 170.
Si no treballés de perruquer que li agradaria fer?
M'agrada la feina que faig, no la vull canviar per res.
Veig que té unes quantes plantes, tenen bon aspecte, les cuida vostè?
No, la meva mare, jo només les trasllado al pati del darrere. En tenim unes quantes que anem canviant cada setmana.
Quins són els clients més jove i més gran que ha tingut?
El més jove un nen d'un mes, que per les raons que sigui el cabell li creixia molt ràpid i desordenat, calia actuar. El més gran un senyor de cent-u anys que encara ve pel seu propi peu.
A més de tallar cabell que li agrada fer?
Anar en bicicleta. Els partits del Barça no me'n perdo ni un. Tinc un aquari de 200 litres que em dona una mica de feina, ara és ple de verdet i costa de netejar. A l'estiu sempre fem vacances per Europa, agafem el cotxe i amb tota la família anem a un lloc o altre. Hem visitat França, Escòcia, Alemanya... enguany Àustria, país que recomano conèixer.
dissabte, 17 de novembre del 2018
Escaladei, el monestir reconstruït
Dissabte, 17 de novembre de 2018 - Avui visitem Escaladei, la primera de les tres sortides programades a l'entorn del segon cicle del Curs d'història de Catalunya que es presenta al Club Muntanyenc Sant Cugat. En Lluís Jordà Roselló, el professor, ens guia per la història de la cartoixa. Alumnes i acompanyants, trenta dues persones sota un cel gris i rúfol, revivim la vida dels cartoixans que fa poc més de cent anys encara habitaven la vall del Montsant.
La cartoixa d'Ecaladei es va fundar a finals del segle XII quan el 1194 el rei Alfons I El Cast va cedir part de les seves terres a monjos cartoixans de la Provença. L'objectiu era repoblar i cristianitzar els territoris recentment conquerits als musulmans. El primer monestir es va enllestir el 1228. Els cartoixans van estendre la vinya i altres conreus dotant d'una identitat pròpia la regió que encara avui coneixem com El Priorat. Part dels nou municipis que entre altres formen la comarca actual, Gratallops, Torroja, Porrera, Poboleda, la Vilella Alta i la Baixa, Bellmunt, La Morera i El Lloar van estar sota la jurisdicció d'Escaladei. La producció vinícola d'aquests municipis està emparada sota la denominació d'origen qualificada Priorat. Entre els segles XVII i XVIII a la cartoixa hi van viure una vuitantena de monjos entre pares, germans, donats i llecs. Durant aquest període de màxim esplendor va esdevenir un destacat centre de cultura, l'escola de pintura representada entre altres pels Juncosa, el fra Joaquim i el fra Josep en van ser els màxims exponents. El 1835 degut a la llei de desamortització de Mendizábal els monjos, com va succeir a la resta de l'Estat, van ser expropiats. A l'endemà de l'aplicació de la llei la cartoixa va ser saquejada i poc desprès cremada. El 1980 després d'un segle i mig d'abandonament es va declarar Bé d'Interès Nacional per la Generalitat. A partir de 1989 és el Departament de Cultura qui gestiona el conjunt, és l'inici d'un pla director destinat a consolidar i recuperar Escaladei. Foto: Entrada principal a la cartoixa. Dels dos arcs només el segon es manté en el seu estat original, el primer s'ha reconstruït amb els blocs dispersos. Al fons la façana de santa María, destaca la fornícula amb l'estàtua de la santa, obra en alabastre realitzada el 1599 per Antoni Naverós. La imatge durant uns anys per ser preservada es va guardar a la fàbrica Chartreuse de Tarragona i restituïda al seu lloc original el 1995. |
Arc convertit en mur |
Interior de l'església - Pendent de rehabilitar. Els murs estan apuntalats amb bastides metàl·liques. |
El professor Lluís Jordà explicant el claustre Major o Maius |
Maius també és el nom del celler que en Josep Gómez va obrir fa vint anys al paratge del barranc de la Bruixa, a la Morera del Montsant. En Josep i la Teresa van regentar el Celler Santa Maria de Sant Cugat fins el 2016 quan van decidir dedicar-se exclusivament a la vinya.
Maius Viticultors elabora un priorat de primer nivell. Ha guanyat premis i honors arreu del món, especialment a l'orient. Continuen experimentant, acaba de sortir al mercat una garnatxa blanca de criança 2017 que augura un tast curull d'agradables sensacions.
|
Una de les parets del claustre permet endevinar les portes de les antigues cel·les. |
Oratori-estudi - El lloc on el cartoixà passava la major part del temps, dedicat a l'oració contemplativa i l'estudi. |
Sagrari - La capella va ser construïda al segle XVII darrera l'altar major. Potser és el lloc on cal buscar l'enorme pi amb l'escala per on pujaven els àngels. |
Encara queda feina per fer |
Façana de santa Maria |
Serra del Montsant |