A Peu de carrer, fotodietari : de setembre 2012

diumenge, 30 de setembre del 2012

divendres, 28 de setembre del 2012

Si, a Barcelona existeix un carrer amb aquest nom, és a prop de Santa Maria de Mar. L'he descobert quan sortia de Can Paixano, era la taverna que solíem anar la meva novia i jo quan plegava del Verdaguer. L'esperava a l'entrada de la Ciutadella quan sortia del batxillerat nocturn de l'institut. Han passat trenta-nou anys, avui hi he tornat.

A Can Paixano tot continua igual, ple de gom a gom, crits i soroll, res de cadires i tamborets. S'hi ha d'estar dret, si tens sort et pots recolzar a la paret, la barra és massa estreta i t'hi pots quedar enganxat. Per beure tenen cava o cava de la casa, rosat, brut, semi. Una de les especialitats és l'entrepà combinat de sobrassada, formatge i bacó, també és molt bo el de roquefort i foiegras ¡visca el colesterol¡ He demanat una tapa de formatge d'ovella curat i un parell de copes de brut (ejem, tres)

Cap del Món és un carreró sense sortida, un atzucac, fa cantonada amb Plegamans (si, també és el nom d'un carrer) no deu fer més de 100 metres de llarg. Mentre m'hi passejo sona la veu de Janis Joplin, no, no és el brut, només una finestra oberta. També fa més de trenta anys que l'escoltava amb emoció, aquella veu tan trencada... Cap del Món ¿per que aquest nom, d'on ve, que significa? No surt ni a Google street view, potser en Permanyer de La Vanguardia... no, no el conec. A una de les cantonades, la de la foto, una casa vella sembla un decorat de fi de curs, com un castell de cartró. Continuo amunt fins Argenteria, aviat trobo el Zeleste, ara tancat, que tant vaig freqüentar i després oblidar.

31/12/2013 - Xavier Theros publica Barcelona a cau d'orella, segons ell el nom del carrer és el resultat d'una corrupció fonètica de Capdamunt. També José Maria Carandell a la Guia Secreta de Barcelona (1974) el cita "...con una casa antigua y un cul-de-sac muy sucio, como todos los del barrio, que tiene el inefable nombre de Cap del Mon, cabeza o fin del mundo, como una carcajada llena de ironía". Molta literatura per tan poc carrer.

dimecres, 26 de setembre del 2012

Cereria Subirà

La cereria Subirà és la més antiga de Barcelona. Va ser fundada el 1761 per Jacint Galí al carrer Nou de Sant Cugat (actualment carrer dels Corders). Anys després l'encarregat de la cereria, Martí Prat, va comprar el negoci i el va ampliar. El 1902 quan es va obrir la Via Laietana es van enderrocar moltes cases, entre elles la cereria, que es va traslladar a una botiga que ja existia a la Baixada de la Presó,7 (actualment baixada de la Llibreteria)

Aquesta botiga va ser fundada el 1847, era coneguda com La Argentina, hi venien teixits. Era decorada luxosament. Encara avui és conserven la majoria d'element decoratius de l'època. Un d'aquests és l'escala que condueix a la galeria superior, les baranes són de fusta de melis, arrenquen de dos pilars damunt dels quals descansen unes estàtues de bronze que representen unes esclaves egípcies.

Fins el 1936 va ser propietat de la família Prat. Durant la guerra en va aturar l'activitat. Morts els germans Prat les germanes van buscar continuador. El 1939 Paulí Subirà, cerer de Vic, se'n va fer càrrec fins la seva mort el 1964. La família, primer la seva esposa, la Sra. Montserrat i després el seu fill Jordi van continuar el negoci. Actualment el Sr. Jordi Subirà és qui gestiona la cereria. És una persona amable i cordial, que se sent orgullós de la seva botiga, només cal veure el perfecte estat de conservació.de l'establiment.

El 2011 amb motiu del 250 aniversari de la Cereria Subirà es va editar un fullet que explica la seva historia. El 1977 Lumen va publicar Botigues de Barcelona amb text d'Alexandre Cirici i dibuixos d'Aurora Altisent, aplega 25 botigues tradicionals de Barcelona, la majoria han desaparegut. Del fullet, del llibre i del Sr. Subirà he obtingut aquesta informació.

http://www.cereriasubira.net/

dilluns, 24 de setembre del 2012

El carrer més estret de Barcelona

L'autor del blog amidant el carrer de Crehuet (Horta)

El mateix autor mesurant el carrer de les Mosques

És sabut que el carrer més estret de Barcelona és el de les Mosques, a prop de Santa Maria del Mar. Durant un treball de camp pel barri d'Horta he descobert el carrer de Crehuet (abans del Soldat) M'ha semblat que aquest carrer és encara més estret que el de les Mosques. Cinta mètrica en mà certifico que el carrer de Crehuet en la seva part més estreta mesura 97 cm. El carrer de les Mosques igualment en la seva part més estreta mesura 170 cm. Goso dir que el carrer més estret de Barcelona és el de Crehuet del barri d'Horta de la mateixa ciutat.

PD. Em costa d'imaginar com ho hauria de fer per amidar el carrer més ample de Barcelona.

dijous, 20 de setembre del 2012

Portal d'Avinyó

c/Avinyó - Ciutat Vella - Barcelona

diumenge, 16 de setembre del 2012

Puzle difícil

Alfombras y Tapices

Antic palau, actualment és un dels centres de Normalització lingüística - Carrer d'Avinyó, 52 - Barcelona

dilluns, 10 de setembre del 2012

La Manual Alpargatera

Façana de la botiga - c/Avinyó, 7 - Barcelona

Vista de l'interior - darrere els arcs hi ha el taller

Racó de la caixa, al sostre les bigues de fusta

Part superior alguns dels dibuixos i fotos amb La Alpargatera - part inferior vitrina amb diferents models d'esperdenyes

Una gran espardenya penjada del sostre, l'emblema de la botiga

Un dels dos bancs amb les banquetes d'emprovar

Imatges i barrets

El banc cantoner, al fons piles d'espardenyes bens ordenades per talles i models

Expositor amb els fullets informatius de la botiga editats en 47 idiomes

Detall d'alguns models d'espardenya

A la façana, plafó ceràmic on és mostre alguns antics oficis

Visito la botiga un dimarts al matí en una hora encara tranquil.la, demano permís per fotografiar-ne l'interior. Primer m'atén una dependenta, poc després parlo amb el Sr. Joan Carles Tasies Martínez, l'actual responsable del negoci, que amablement em facilita la feina i em dóna un munt d'informació de La Manual.

La botiga continua al mateix lloc des de l'any de la seva fundació, el 1940. El seu origen el trobem en una espardenyeria tradicional que la família Oliver tenia al carrer Brosolí. Van obrir la Manual Alparagatera amb la intenció de donar usos diferents a l'espardenya de tota la vida. Van començar a fabricar nous models pensant en un concepte a les hores desconegut, el de calçat de fantasia, o tal com és diu ara, de disseny. Van ser els primers a subministrar i a rebre encàrrecs de les principals botigues de moda i de modistes d'aquella època; El Dique Flotante, Santa Eulàlia, Pertegaz.

També en la decoració de la botiga s'hi van esmerçar esforços, es van utilitzar objectes tradicionals de qualitat per donar-li una imatge de prestigi. La façana amb els anys s'ha convertit en una senya d'identitat de Barcelona.. Una de moltes anècdotes que poden explicar és com una carta va aconseguir arribar al seu destí portant com adreça només el dibuix de la façana, escrit únicament la paraula Barcelona. Tota la botiga té un agradable aire tintinesc.

Cap els anys 80 en morir els fundadors de la botiga, el matrimoni Oliver, el negoci va passar a mans de la mare de l'actual propietari. La Sra. Martínez havia estat una de les primeres dependentes i la persona de confiança de la família.

Actualment la botiga continua rebent encàrrecs d'arreu del món, Japó, Europa, Estats Units. Són comandes molt concretes, que requerixen un saber fer molt especialitzat, tant en el disseny com en la fabricació. Són subministradors habituals dels Mossos d'Esquadra, l'espardenya és un complement important de l'uniforme de gala d'aquest cos, les vetes són blaves per conjuminar amb la resta del vestit.

La fama mundial de La Manual és veu reflectida en els fullets en els quals s'explica breument la historia de la botiga. Els editen en 47 idiomes, la traducció és feta de forma altruista pels clients d'arreu del món. Potser algun dia La Manual sortirà al llibre Guinness.