dimecres, 15 d’agost de 2018

Lacs de Marimanha - Val d'Aran

14/8/2018 - Jornada marcada una vegada més per la solitud. Per l'excursió als lacs de Marimanha cal prendre el camí ramader que surt de la pista de Montgarri a Isil, molt a prop del pont de Marimanha, en direcció sud. És un dels indrets menys visitats de l'entorn. Potser la manca de fites, senyalitzacions i/o d'itineraris publicats en sigui la raó. 

Precisamnet per aquest motiu  la ruta encara té més interès. Tenim la (falsa) sensació de ser els únics que trepitjem aquesta vall, com tot auxili només comptem amb vaques que ens vigilen.

El camí al principi travessa boscos mixtes de pi negre i avet, poc a poc la vall de Marimanha és va obrint i arribem a la zona de pastures. 

L'arriu de Marimanha, un de tants rierols que alimenten el Noguera Pallaresa que neix ben a prop, al pla de Beret.

Aviat trobem les vaques. Es calcula en 30.000 el nombre d'aquests animals que pasturen als Pirineus catalans. El 80% són de raça bruna, un producte de creuament entre les races locals catalanes amb la bruna alpina arribada de Suïssa a mitjan dels segle XX.  És un tipus de vaca molt rústega, dócil i manejable, que s'adapta molt bé a l'alta muntanya. L'altre 20% de raça és la vaca pallaresa, descendent d'animals del nord d'Europa ja fa més de 250 anys. Molt semblant a la bruna, és diferencia per la coloració blanca uniforme.

Avís per a caminants, no porteu bosses de plàstic a la mà, ja que les podrien confondre amb les de sal que els aporta el ramader, i podrien apropar-se bruscament.

Pleta de Marimanha, a partir d'aquí el camí ramader es perd per convertir-se en camí de muntanya, cal seguir fites de pedres i traces de camí per poder arribar als llacs

Dipòsit de sal. Per contrarestar la mancança d'aigua durant l'estiu a les vaques se'ls subministra sal. Els ramaders la distribueixen damunt de roques, les saleres, que en el temps presenten un to blanquinós degut al seu efecte corrosiu.


Lacs de Marimanha (2250 m) Objectiu de l'excursió, assolit amb èxit, un magnífic dia de sol i millor temperatura. 




La Bruna, la Pallaresa, i família

Potent exemplar de pi negre


Potser un llamp?

Tan bonica com mortífera, l'acònit o tora blava (Aconitum napellus) és una planta força abundant als Pirineus. Flors, fulles i arrels són verinoses, en alguns casos només per contacte pot provocar la mort per arrítmies. Es considera la planta més tòxica d'Europa. La bona notícia és que només creix a partir dels 2000 metres d'altitud



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada