Port de Salau, de quan hi pujaven troncs

27/8/2018 - El port de Salau (2087 m) és ric en història. Durant segles ha estat lloc de pas i comunicació entre Catalunya pel Pallars Sobirà i França per l'Arieja. Malgrat els desnivells els camins per accedir-hi no presenten gaires dificultats.

A finals del segle XIX la indústria paperera francesa que durant dos-cents anys s'havia desenvolupat a la vora del riu Salat, a l'alta Arieja, va exhaurir els boscos del seu l'entorn. A terres veïnes, a l'avetosa de Bonabé, propietat de la duquessa de Medinaceli, al terme d'Alós d'Isil, anaven sobrats de troncs.

El 1874 la companyia Caujolle de Cadarcet va obrir una pista transitable per transportar la fusta, però els treballs es van aturar a la cabana de Pouill a 1540 metres d'altitud. El 1903 l'empresa Matussière et Forest va recomprar els drets de la tala, i va crear la infraestructura de transport aeri més llarga de França de l'época.

A la foto restes d'una de les torres que sostenien els cables de transport.

Port de Salau - Restes de l'edifici que allotjava l'estació de recepció, l'intercanviador, els habitatges, el menjador i l'oficina de duanes. El sistema de tracció de l'aeri era l'Otto-Pohilg. Tenia 9,3 km de longitud format per tres cables d'acer suportats per 91 torres de roure i ferro. Un dels cables era la tracció, els altres dos els rails. Va a començar a funcionar el 1908.

A Bonabé, al Pallars, a prop del pont de la Perosa, del no res va nàixer un veritable poble, hi van viure un centenar de treballadors, la major part eren espanyols, però també francesos, italians i fins i tot russos. Tenia serradora hidràulica, refugi, habitatges col·lectius i capella. El  1925 un incendi el va fer desaparèixer, la majoria de construccions eren de fusta. Actualment enmig de la vegetació encara es poden veure restes de murs de pedra, eren la base dels edificis. 

Els troncs un cop talats al bosc de Bonabé i serrats en forma de taulons eren carregats al port de partida de l'aeri, i enviats cap a Salau on hi havia la fàbrica que els transformava en pasta de paper. Es calcula que entre el 1903 i el 1921 es van talar uns 700.000 arbres.

L'empresa Teste de Lió va ser l'encarregada de construir l'aeri, però alguna cosa no va anar prou bé, i els cables no funcionaven com calia. El matemàtic i polític Paul Painlevé va fer estudis sobre el terreny per poder corregir els errors de càlcul, i tornar-lo a posar en funcionament.

L'esgotament dels boscos, el desgast del cable, i la mobilització dels treballadros durant la Primera Guerra Mundial van dificultar el funcionament. El 1917 la serradora es transfareix a la fàbrica Lédar de Saint Girons. La serradora de Salau es ven a la Societé d'Electricité, i desprès a l'EDF (Électricité de France)

El temps, els homes i la història han esborrat gairebé tots els vestigis i records del que va ser una obra colossal.   

Durant la Guerra Civil, i després durant la Segona Guerra Mundial va ser lloc de pas de perseguits i refugiats. Malgrat tot no era el pas més segur, estava força vigilat degut a la relativa facilitat en que es podia creuar.

Actualment el port de Salau és un indret tranquil, freqüentat per excursionistes i vaques. Només un cop a  l'any, cada primer diumenge d'agost, s'omple de gent, s'hi celebra la Pujada al port de Salau.  

Vistes  de la vessant catalana, les muntanyes  d'esquerra a dreta són: Pic de la Plana (2495 m), Pic de Qüenca (2363 m), Pic de Moredo (2766) i Pic des Miques (2492 m), totes dins el Parc Natural de l'Alt Pirineu.

La muntanya de Salau és un espai de pas i de pastoreig, compartit entre les comunitats d'Oust i de Couflens, i  entre les comunitats de les dues vessants, Pallars i Arieja.

Les pastures son administrades per una associació territorial pastoral, composada per ramaders d'Oust. Uns 2.000 ovins i uns 50 bovins hi pasturen de juny a setembre sota la supervisió del pastor i el seu gos.

Històricament, els acords de pau anomenats lies e patzeries, una expressió formada per les paraules occitanes ligas que fa referència a l'acord, i patzarias, que conté la idea de pau, existien entres les valls espanyoles i franceses, permetien el dret de pas, de comerç, i el de retorn de caps de bestiar extraviats així com reglamentar els drets de pastura.

Al segle XIV, la definició dels límits fronterers a la Garona, entre la Val d'Aran i Comenge obliga fer els acords per escrit. El 1513 en el context de la guerra entre França i Espanya es reuneixen al pla d'Arrem (municipi de Fos) representants de les valls franceses i espanyoles per renovar aquests tractats i imposar als respectius reis un termini de 30 dies abans del tancament de les fronteres.

Interior d'una de les cabanes que es troben pel camí,  actualment funcionen com refugi.

Camí de tornada. Durant els anys 60-80, a prop del poble de Salau, s'hi explotaven mines de tungstè (wolframi), metall tan escàs com necessari. Les mines d'Anglade van tancar el 1986. Ara les volen reactivar, ecologistes i part dels habitants hi estan en contra, el govern francès i part de la població a favor. El conflicte està servit.

Al Pallars Sobirà també s'hi volen fer prospeccions mineres, el Parc Natural de l'Alt Pirineu les ha autoritzat. El Síndic de Greuges ha demanat més informació a la Conselleria de Territori i Sostenibilitat.

Recentment s'ha creat Salvem Salau una plataforma formada per municipis, veïns, entitats i partits del Pallars per evitar que aquestes prospeccions geològiques tirin endavant. Cal recordar que aquesta zona es troba dins el Parc Natural de l'Alt Pirineu, un territori protegit per llei.