dimarts, 19 de novembre de 2019

Camí dels Nyerros, la nova proposta del Club Muntanyenc Sant Cugat

Sant Cugat, 19 novembre 2019 - Avui a la seu del Muntanyenc l'Antònia Sans i en Josep Maria  Bordàs del Grup de Senders presenten la proposta per la temporada 2020, el Camí dels Nyerros. Un recorregut que va crear el Centre Excursionista de Terrassa el 2010 amb motiu de la celebració de seu centenari. El Camí té un interès excursionista, paisatgístic  i cultural notables, motius més que suficients perquè el Grup de Senders consideri oportú reseguir aquest itinerari.

Ens visita Manel Cajide, del Centre Excursionista de Terrassa, el promotor del Camí dels Nyerros, per explicar la gestació del projecte. Recorda quan buscava la manera de celebrar el centenari del Terrassa va pensar en un llibre que li havia regalat la seva filla, i que li va interessar força; Rebels de Tramuntana, de Joan Soler i Amigó. És una ficció novelada que es basa en el llarg conflicte civil que va succeir a Catalunya durant el segle XVI, narra l'enfrontament entre dos bàndols, els nyerros i els cadells.

Sembla que el terme 'nyerro' prové del poblet de Nyer, situat a  la comarca francesa del Conflet. El senyor de Nyer, Tomàs de Banyuls i de Llupià va tenir un paper destacat entre les lluites dels dos bàndols, arribant a donar refugi al bandoler Serrallonga. El traçat actual del Camí segueix aproximadamt els itineraris d'evasió i de contraban dels nyerros.

Foto: Josep Maria Bordàs i Antònia Sans del Grup de Senders del Muntanyenc i Manel Cajide del Terrassa durant la presentació



Israel Ariño i Clara Gassull presenten Voyage en pays du Clermontois

Barcelona, 16 de novembre 2019 - Israel Ariño és un fotògraf que li agrada trobar més que buscar, la deriva, la improvisació, el joc, l'atzar, són part del seu mètode. Un flâneur rural que descobreix i ens descobreix indrets de la França menys freqüentada. Allò aparentment banal ho transforma en interrogant, en misteri. Un territori on el tempo és molt lent. 

Imatges subtils, oníriques que Clara Gassull li agrada acolorir, o descolorir, imatges detingudes en l'espai, en el temps ---no és això la fotografia?-- que ens plau mirar, somniar, imaginar, imatges que voldríem explorar, el prat, el bosc, tanques i cases solitàries, cruïlles, camins, carreteres, que no porten enlloc...i els arbres, sobretot els arbres.

La Clara i l'Israel aquest dissabte expliquen i argumenten la gestació de Voyage en pays du Clermentois, un fotollibre exquisit que d'alguna manera és la continuació de La gravetat del lloc, l'anterior publicació d'Ariño, el format, el tema ho semblen suggerir. 

L'atzar, per sort, una vegada va més col·laborar. Acabat el treball fotogràfic l'Israel dubtava, blanc i negre, color... No queda massa clar com, no cal, els va arribar a les mans An American Odyssey un bonic i voluminós llibre que recopila postals de principis de segle XX dels Estats Units. Postals que van ser acolorides a mà amb una paleta de colors restringida. 

Odyssey és la revelació, ni blanc ni negre, ni color, sinó tot el contrari. Els temps canvien, ara no cal fer-ho a mà, la Clara, experta en temes digitals s'hi posa, gaudeix, prova, compara, improvisa, fins obtenir el resultat intuït; un repertori d'imatges subtilment acolorides, potser evoquen antics gravats japonesos.

La Clara explica com durant el procés d'acoloriment va jugar amb les fotos, algunes les va ampliar ad infinitum, com David Hemmings a Blow-up. Els resultats sorprenen, nous enquadraments generen noves imatges, i nous significats, textures pictòriques a la manera dels impressionistes. 

Un fotollibre, un bon fotollibre és la suma de mans i ments. És evident que el treball del fotògraf és essencial, però també el dissenyador, l'impressor, l'editor, els col·laboradors/consultors de confiança, i en el cas que ens ocupa el de Clara Gassull en el tractament de les imatges.

Voyage en pays du Clermontois és el resultat d'una residència de creació a Diaphane, pôle photographique en Hauts-de-France. Entre el juny de 2017 i el desembre de 2018 Israel Ariño va recorrer càmera en mà Clermontois, una agrupació de municipis del nord de França.

Avui dissabte El Observatorio, la sala on es presenta el llibre és plena, amics, coneguts, molts fotògrafs, i algun comprador habitual seguim  amb interès la distesa xerrada de l'Israel i la Clara, tots som de confiança, gairebé tots ens coneixem.















Per saber-ne més:
Israel Ariño
Ediciones Anómalas
Clara Gassull
El Observatorio


divendres, 15 de novembre de 2019

Les esglésies romàniques del Baix Llobregat, una mostra


Divendres, 15 de novembre 2019 - Avui descobrim algunes esglésies romàniques del Baix Llobregat, tan properes com desconegudes per a la majoria. És una de les activitats programades a l'entorn del Curs d'història medieval de Catalunya II que organitza el Club Muntanyenc Sant Cugat amb el guiatge del professor Lluís Jordà Roselló.

Comencen a les 10 del matí visitant l´església de Santa Maria de Cervelló, data del segle X. Va ser construïda amb gres rogenc, material força abundant a la zona.
El frontó de la porta és d'època posterior, d'estil renaixentista, probablement data de 1580. A l'esquerra, adossat a l'edifici, és conserva la base del que podria haver estat un campanar o una torre.

Igual que la resta d'esglésies que visitarem, no és possible accedir a l'interior.


A poca distància de l'església podem veure les tombes antropomorfes d'un antic cementiri medieval.

Seguim caminant costa amunt fins trobar les restes del castell de Cervelló. És situat a 317 metres altitud, un emplaçament estratègic que dominava la vall del Llobregat i el camí cap el Penedès. Té comunicació visual amb Montpedrós on hi va haver el Castellnou de Cervelló.

El castell probablement va ser edificat el segle IX, va perdurar fins el 1714, any en que fou destruït per odre de Felip V. L'estat actual de conservació es precari, queda molt per apuntalar i encara més per excavar.

























Alguns dels 17 participants de la sortida d'avui.
Amb els cotxes arribem a l'església de Sant Ponç de Corbera, és tot el que queda, i no és poc, de l'antic conjunt monàstic d'aquest priorat benedictí. Va ser construït el segle IX, durant decenis va dependre de l'abadia francesa de Cluny. Desprès d'un període de decadència va ser abandonat a finals del segle XVI. A partir de 1933 l'Associació Amics de l'Art Vell inicia la restauració.

Davant l'entrada de Sant Ponç hi creix un centenari i majestuós lledoner
Tornem als cotxes. Abans de visitar Santa Maria del Puig passem per davant de la Colonia Sedó d'Esparreguera, un immens complex tèxtil fundat el 1846. En el seu moment va ser la colonia més gran d'Espanya, hi van treballar més de 2000 persones. Finalment després d'anys de crisi  va plegar el  1981. Actualment les naus allotgen diferents empreses.
Castell d'Esparreguera, és tot el que en queda, un dipòsit d'aigua abandonat. El dipòsit va ser construït durant el segle XX a l'interior de les ruïnes de l'antic castell pel subministre d'aigua de la Colonia Sedó.

L'eglésia de Santa Maria del Puig d'Esparreguera és a l'extrem d`una gran explanada amb les muntanyes de Montserrat de teló de fons. D'estil romànic, va començar a ser construïda durant els segles X-XI.

La tria de les esglésies no és arbitraria. La proposta d'en Lluís Jordà vol mostrar alguns trets comuns de les esglésies que visitem.

Un és l'arquitectònic, totes tres tenen cimbori. I també totes ocupen un entorn natural força preservat, considerant que es troben en una de les comarques més poblades, i amb més densitat de carreteres, vies, industries, per metre quadrat de Catalunya.
Des de Santa Maria del Puig veiem la silueta del inconfusible campanar d'Esparreguera, el segon més alt de Catalunya, només superat pel de Valls


Parada per dinar a Catellví de Rosanes. El Mas Sunyol disposa de varies sales amb una capacitat total de 500 comensals. A la dovella de la porta principal una data, 1593

Entrada principal del Mas Sunyol

























Aprofitem les poques hores de claror que queden per visitar el jaciment arqueològic de Santa Margarida, al costat de Martorell. Del conjunt destaca l'església  romànica de finals del segle XII. Periòdicament s'hi fan campanyes d'excavació sota la direcció de la Universitat de Barcelona.




La d'avui ha estat una jornada ben aprofitada. Entre altres coses hem après que de vegades no cal anar massa lluny per descobrir indrets força singulars com han estat les esglésies que hem visitat. Un sol radiant, la millor temperatura, una bona companyia  i un guia que contagia el seu entusiasme han arrodonit el dia. 

diumenge, 10 de novembre de 2019

Un tomb per la serra de Busa


Dissabte, 9 de novembre 2019 - Sortida del Grup de Muntanya del Club Muntanyenc Sant Cugat.

Excursió circular per Busa (El Solsonès) La serra és a prop de Sant Llorenç de Morunys, al costat del pantà de La Llosa del Cavall. Busa, una mola contundent envoltada de cingleres inaccesibles, una nau immensa varada terra endins, proa a ponent.


A l'esquerra  veiem la serra dels Llengots, a la dreta Busa,  la foto és presa des del santuari de Lord. Malgrat que avui fem la sortida amb el grup, 32 persones, les fotos són del 7-8 i 9 d'octubre, dies que uns servidors, els guies, la vam preparar.

Embassament de La Llosa del Cavall, ara amb el nivell força baix, és el més recent dels que funcionen a Catalunya, va ser inaugurat el 1998.

Casa Llobeta, mas que va ser important, avui enrunat. Conserva el teulat i la porta principal, és envoltat d'antics camps de conreu plens d'ortigues i esbarzers. Roures, alzines i lledoners completen el paisatge. 

Sant Iscle i santa Victòria, ermita del segle XII situada a pocs metres de Casa Llobeta
Sant Iscle i santa Victòria eren dos germans nascuts a Còrdova el s.III. Per les seves creences foren martiritzats i morts, decapitat ell, assagetada ella a la ciutat de Còrdova el 17 de novembre de l'any 303


El Cogul (1526m) punt culminant de la serra de Busa


El Capolatell o Presó de Busa - L'extrem occidental de l'altiplà de Busa acaba en una petita mola separada per una profunda esquerda del massís principal, només s'hi accedeix travessant una passarel·la metálica. 

Durant la Guerra del Francés, a principis dels s.XIX, va ser utilitzada com presó a l'aire lliure, si se'm permet l'oxímoron. Aïllats de la resta del món els soldats francesos allà confinats morien de sed, gana i fred. Diu la llegenda que molts no podien soportar aquest tràgic destí i preferien acabar abans llençant-se al buit tot cridant "Mourir à Busa et ressusciter à Paris"  

Durant la mateixa Guerra el Pla de Busa va ser utilitzat com campament militar. Es van fortificar els punts més dèbils i s'hi van construir mil barracots de fusta per allotjar-hi la tropa. Desprès de Cadis va ser el primer lloc de l'Estat on es va proclamar la Constitució de 1812, hi van assistir  8.000 soldats.

El 28 de febrer d'enguany el periodista Jordi Viladegut i Munt guanya el premi de narrativa 'Paraules a Icaria' amb l'obra La presó, ambientda a Busa durant aquest període històric.

Les vistes són impressionants, el Pedraforca, serra del Verd, Port del Comte, santuari de Lord, La Llosa del Cavall i bona part de la vall de Lord.
L'anterior passarel·la era de troncs i perillosa, el 1991 els veïns de Navès la van substituir per aquesta, metàl·lica i molt més segura
Les cingleres de Busa des dels camps embardissats de Casa Llobeta

Durant el camí de retorn, a l'obaga, trobem magnífics exemplars de faigs i roures




Algun animaló ens ajuda a trobar el camí


diumenge, 3 de novembre de 2019

Camí del Piémont Pyrénéen - Fase II, seguint el GR78

Divendres, 1 de novembre 2019 - Seguim avançant cap a ponent. Caminem per l'antiga via italiana del Piemont del Camí de Sant Jaume per terres de França. Un itinerari que segueix el Sender de Gran Recorregut 78. Travessem turons ondulats, boscos antics i prats sempre verds, molt verds. Descobrim paratges de gran bellesa i monuments singulars. Com anteriors ocasions la pluja és persistent, constant, imparable.

La d'avui correspon a la 29à etapa del Camí. Desprès de gairebé set hores d'autocar arribem a Préchaq, una petita població de la regió de la Nova Aquitània del cantó de Bearn. Passades les dotze comencem els divuit quilometres de la primera de les tres etapes programades d'aquest llarg cap de setmana.

Una activitat organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Aquí podeu consultar el programa detallat

Faigs, roures, falgueres...
i molts bolets...comestibles?





Hôpital-Saint-Blaise, diminuta població, 80 habitants, a la vora del riu Lausset, situada als límits del Bearn i el País Basc Francés. A més de dos restaurants a peu de carretera el principal actiu turístic és l'església

L'església de Saint-Blaise és una petita joia de l'arquitectura romànica del segle XII. El 1998 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És un punt de parada destacat del Camí de Sant Jaume. 

En aquesta època els peregrins són poc freqüents, tot i així en trobem algun 



Una vegada més ens sorprèn l'exuberància dels boscos francesos (enveja)




Finalment la pluja tantes vegades anunciada ens atrapa

A més de la pluja també la nit ens cau al damunt. A hora foscant arribem a prop d'Algare on ens recull l'autocar

Fem dues nits a a Geüs-d'Oloron, a Chez Germaine, un petit hotel familiar fundat el 1909, renovat el 2015. Actualment és portat per la quarta generació de la mateixa família

Dissabte, 2 de novembre 2019 - Reprenem el camí que la nit abans hem deixat a Algare. Aviat la pluja ens obliga a modificar el programa, decidim acabar a Mauléon-Licharre

Mauléon-Licharre, (en euskera Maule-Lextarre) és considerada la capital histórico-cultural de la regió de Sola (Zuberoa) una de les tres províncies del País Basc francés. El Saison (Huhaitza) travessa aquesta població de 3.000 habitants 

Al passeig de Mauléon fins fa poc encara quedaven algunes parades del mercat setmanal, la pluja també les fa plegar abans, només resten uns solitaris i ben tintats aurons



A Ordiarp un simpàtic ànec mut ens dona la benvinguda. Mut perquè aquests tipus d'ànecs tenen la tràquea més aixafada del normal, cosa que els dificulta l'emissió de sons, és originari de l'Amèrica tropical

Ordiarp (Urdiñarbe) conserva l'església de Saint-Michel (Principis del segle XII i posteriors modificacions)

El dia dels Difunts, que completa el Tots Sants del dia anterior, els cementiris francesos fan goig. Les tombes s'omplen de rams de flors en record dels morts

Cor de l'església  de Saint-Michel



Baguettes 24/24 h. -  Màquina expenedora de pa

Avui tornem a l'església de Saint-Blaise, aquesta vegada fem una visita guiada, el gat ens acompanya


Per edificar la cúpula es van utilitzar tècniques constructives dels àrabs  andalucís  

A més de les explicacions de la noia que fa de guia, a l'interior de l'església s'hi projecta un vídeo de la història de Saint-Blaise. L'església formava part d'un antic hospital de peregrins ara desaparegut. Data de mitjans del segle XII, té planta de creu grega. En alguns elements arquitectònics (gelosies i arcs tribulats) són evidents les influències estilístiques del Califat de Lleida. A l'exterior destaca el treball de fusteria original de l'època de construcció


A Geüs d'Oloron, com en la majoria de pobles de França, tinc la sensació que la vida s'acaba a les cinc de la tarda, o abans. Que fan els francesos, on s'amaguen, estan vius?








Al menjador de l'hotel hi guarden pots amb conserves vegetals casolanes. Em recorden els antics museus d`història natural. A la sala de zoologia hi solia haver una col·lecció de recipients plens d'estranyes criatures conservades en formol. 

Diumenge, 3 de novembre de 2019 -  Desprès d'una intensa nit de tempesta, el matí l'hotel no té llum, i veien el panorama, decidim tornar a Sant Cugat com més aviat millor. Passat Somport ens acompanya un sol enlluernador. Fins la propera