dissabte, 27 d’octubre de 2018

Yuja Wang, la impertinència de ser la millor

Yuja Wang & Chamber Orchestra of Europe a l'Auditori de Barcelona el 20/1/2018



Sola, en parella, en grup, en la intimitat del camerino, en públic, al carrer, a  l'escenari, amb adolescents, amb homes més grans, amb dones més joves, ella és capaç de tot.

És sexi, guapa, intel·ligent, extravertida, simpàtica, espontània, jove, i la millor pianista del món. Ella ho sap, i com ho sap no cal dissimular-ho, la seva franquesa la protegeix de ser diva, o potser és la seva manera de ser-ho. 

Sóc amic seu, jo i uns quants més, Facebook ho diu, i m'ho crec. La segueixo, la miro i admiro, l'escolto, la somio despert, quan sigui gran vull ser com ella.

És inevitable parlar dels seus no-vestits, minimalistes en el sentit més literal del terme. Les no-faldilles i escots infinits són especialment celebrats per un públic masculí fidel i entregat. El minimalisme  dels no-vestits queda compensat per la longitud dels tacons, cal ser molt hàbil, Yuja Wang ho és, per petjar els pedals del piano i no prendre mal.

Als 31 anys la seva carrera musical continua in crescendo. Té l'agenda plena d'actuacions fins el 2020. El 2017 va ser nomenada Artist of year  per la prestigiosa revista de musica clàssica Musical America. Quan va deixar Pequin, la seva ciutat natal, per ampliar la formació als Estats Units ja era la pianista més avantatjada. Als 21 anys donava concerts arreu del món, sola o acompanyada dels més prestigiosos solistes i directors.

Yuja Wang està aconseguint sense proposar-s'ho popularitzar l'anomenada música clàssica. El seu virtuosisme i rigor interpretatiu no són incompatibles amb la seva proximitat escènica. A internet hi podem trobar un munt d'entrevistes, presentacions, assaigs, curts i actuacions que ens acosten al personatge.

Dono fe de la seva espontaneïtat, el març del 2017 vaig tenir la sort, pagant, de poder escoltar-la i veure-la en directe. Era al Palau de la Música, el públic que freqüenta aquesta sala té fama de caspós i mal educat. Tos, mòbils, caramels, xerrera mal dissimulada, paraigües que cauen són part del decorat. Durant la primera part, mentre interpretava els Preludis op. 28 de Chopin, va deixar de tocar, es va aixecar i dirigint-se al públic va advertir que es feia silenci o donava per acabat el recital. Afortunadament la música va continuar.

Youtube ens facilita les coses. Són memorables les interpretacions de Schubert i Litz. Pell de gallina quan escolto la sonata n.9 Kreutzer, de Beethoven, de com ella i el violinista Joshua Bell aconsegueixen la perfecta fusió de dos instruments en un de sol. No es perdin dos recitals, el Concert per a piano i orquestra n. 2 de Bartók sota la direcció de Esa-Pekka Salonen, i el Concert per a piano i orquestra n.1 de Brahms dirigit per Valery Gergiev. Les recomanacions poden continuar ad infinitum, que sigui el lector que les descobreixi.

Per acabar un desig, el dia del meu funeral, a la sala Yuja Wang, i només ella, vestida d'àngel negre tocant la marxa fúnebre de Chopin, potser ressusciti. 

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Carles Santos i el seu Univers, des de l'afecte i la música al Muntanyenc

Joan Bel i Amàlia Roig llegeixen  poemes de Carles Santos al Club Muntanyenc, l'autor els mira des de la pantalla

























Sara Bolaños, violinista, professora i directora de la Camerata Alzina

Divendres, 19 d'octubre de 2018 - Aquest vespre al Club Muntanyenc Sant Cugat es presenta Univers Carles Santos. Un acte que Amàlia Roig i Joan Bel organitzen en memòria de Carles Santos, (Vinarós, 1940-2017) el polièdric músic i artista, un heterodox, que ens ha deixat recentment. L'activitat forma part del 18è Festival nacional de Poesia de Sant Cugat que fins el 10 de novembre és ple de propostes interessants.

En Joan i l'Amàlia enceten la presentació amb unes emotives paraules en record de Carles Santos, ambdós eren els seus veïns i amics. Evoquen les llargues, infinites tertúlies, i els més que abundants esmorzars de forquilla i ganivet que van compartir. Tot succeïa a Vinaròs, on era conegut com El Pianista. I tot ben a prop de la mar que tant estimava.

L'acte continua amb música. La sala d'actes del Muntanyenc és plena, la Camerata Alzina sota la direcció de Sara Bolaños  interpreta la coneguda ària de la tercera suite de J.S. Bach, el compositor preferit de Carles Santos. Durant uns minuts la malenconia envaeix la sala, el silenci ha estat aclaparador.

Definir a Carles Santos és complex, músic, escriptor, poeta, performer, actor, provocador, amb un sentit de l'humor molt personal, i ben segur que va ser unes quantes coses més. Els seus inicis musicals, com sol passar amb els bons músics, van ser precoços. Va cursar estudis al Conservatori Superior de Música del Liceu, desprès els va ampliar a Paris i Suïssa.

El 1961 a l'inici de la seva carrera com pianista ja inclou peces de Bartók, Schönberg i Webern, una declaració d'intencions contundent. Una llarga estada als Estats Units li va permetre conèixer  l'obra de John Cage. L'amistat i el mestratge de Joan Brossa el va influir en la seva carrera musical i escenogràfica. Als seixanta va musicar pel·lícules de Pere Portabella i Jordi Cadena, ell mateix el 1967 va debutar com a director amb el curt L'apat,

Joan Bel explica una de les anècdotes de Carles Santos. La ressenya de La Vanguardia d'un dels seus primers concerts, potser el seu estil de tocar era massa innovador per l'època, va ser poc favorable. A Vinaròs els diaris arribaven amb el primer tren que sortia de Barcelona. Per evitar que els veïns coneguessin la 'mala' crítica el seu pare va comprar tots els exemplars arribats de La Vanguardia i els va cremar.

Els recitals de Santos, si és que es podem dir així, van ser trencadors. A mig camí entre la performance i la pura provocació va interpretar i dirigir un munt d'espectacles. La seva especialitat era el piano intervingut, l'instrument es modifica amb l'acoblament d'objectes per alterar-ne el so i /o l'estètica. Un cas extrem va ser el 1982, el dia que Santos va empènyer un piano de cua Rambles amunt amb una vistosa noia sobre la tapa, la gent del carrer no s'ho creia.

Va ser l'autor de la fanfara de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics Barcelona'92. Va rebre nombrosos premis, entre altres la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el Premi Nacional de Teatre i uns quants Max. El 4 de desembre de 2017, a l'edat de 77 anys, moria a Vinaròs d'un càncer que no es va voler tractar.

Desprès d'escoltar Bach l'Amàlia i en Joan llegeixen alguns poemes de Carles Santos. Formen part del seu únic llibre de poesia, avui introbable, Textos escabetxats, (March Editor, Barcelona, 2007) Pura prosa poètica entre l'especulació filosòfica i el joc verbal, on la ironia hi juga un paper important. A continuació és projecte el documental Energia Santos, produït per TVE el 2014, una hora de duració que l'atrafegada vida artística de Santos fa curta.

La Camerata Alzina presenta Breument a Carles Santos, una estrena per a l'ocasió, obra de Joan Josep Gutiérrez, professor de música del conservatori de Sant Cugat. Clou el recital el tango Por una cabeza, de Carlos Gardel que tant la va cantar. Desprès conversa i cava, salut Carles Santos !!!
La Camerata Alzina, Joan Garcia (violí), Sara Bolaños (violí, professora i directora de la formació) Mamen Vidal (violí) Joan Ramon Company (piano i professor) i Laura Martí (cello)

Amàlia Roig Blasco (Vinaròs, Baix Maestat, 1959) Professora de llengua i literatura, psicòloga i escriptora. Ha publicat Un viatge fora forat, un passeig literari i sentimental pel Baix Maestrat i pel Montsià (Onada Edicions, 2009) Xarxa Prima, un relat d'emocions i reflexions trenat a partir de persones de carn i ossos i alhora figures universals que viuen d'una manera especial, (Onada Edicions, 2016), Pollo o hamburguesa, una narració psicològic breu, punyent, en el llibre 10 de dones (Escola  Valenciana, 2018) i La passió i la lucidesa, Alfred Giner Sorolla (Onada Edicions, 2018) Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló 2018, una invitació a recórrer de manera literària la vida i obra d'Alfred Giner Sorolla, un dels humanistes valencians més universals del segle XX.

Joan Bel Comós (Rossell, Baix Maestrat, 1955) Interessat en totes les manifestacions culturals, literatura, cine (presenta les sessions de cinefòrum del Muntanyenc) teatre, música. Doctorat en medicina i endocrinòleg pediàtric. Autor de nombroses publicacions científiques i coordinador de diferents investigacions de la seva especialitat.

Sara Bolaños Rojas (Costa Rica) és violinista i professora de violí del Conservatori Municipal de Musica de Sant Cugat. Actualment compagina la seva feina amb la direcció de la recent creada formació de cambra Camerata Alzina. Sòcia del Muntanyenc participa en moltes de les activitats del club.

El Club Muntanyenc Sant Cugat  a més de promoure i organitzar activitats relacionades amb la natura i l'excursionisme fomenta i divulga tor tipus d'activitats culturals. Grups de lectura, de fotografia, exposicions, presentacions, cinefòrum, formen part de la seva l'agenda diària.  És  és una de les entitats de referència de Sant Cugat.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Camino del Cid - Caudé a Puebla de Valverde

Divendres, 12 d'octubre de 2018
Continuem fent camí, el del Cid. L'etapa d'avui comença a Caudé, un poblet al costat de Terol. Actualment és conegut per tenir un gran aeròdrom dedicat a la reparació, manteniment i reciclatge dels avions que gestiona la multinacional francesa Tarmac, filial d'Airbus. 

El 2013 es va inaugurar, i des de llavors la seva activitat no ha parat de créixer. El govern autonòmic de l'Aragó hi va fer una forta inversió amb l'objectiu de revitalitzar una de les zones més deprimides i evitar que continués el fort ritme de despoblament de la regió. 

El cel de Caudé té les condicions optimes per aquest tipus d'aeroports, el seu espai aeri està poc utilitzat, i les bones condicions atmosfèriques permeten que sigui operatiu la major part de l'any. Des del seu funcionament s'hi han instal·lat unes quantes empreses més.

Foto: Sortim de Caudé en direcció Terol. Com un far de secà un peirón ens acomiada. 


Caudé - Interior de l'església.
 
L'església parroquial de Caudé està dedicada a sant Thomas de Canterbury. Thomas Becket (Londres, 1118 - Canterbury, 1170) va ser proclamat sant i màrtir pel papa Alexandre III (nom de naixement R. Bandinelli)  el 1173. 

La història de Becket exemplifica les lluites de poder entre l'Església i les monarquies que es van produir a Europa durant l'edat mitjana. Al començament de la seva carrera eclesiàstica Becket va fer costat al seu amic el rei d'Anglaterra Enric II. Aquesta amistat va influir perquè el 1162 fos nomenat arquebisbe de Canterbury, el càrrec de més rellevància de l'Església anglesa. Coherent amb el seu nou paper va donar prioritat als interessos de l'Església, va ser l'inici de llargues controvèrsies amb la casa reial. 


Amenaçat i perseguit es va exiliar a França on va ser acollit pel rei Lluís VII, que a la vegada estava interessat en afeblir el poder d'Enric II. Passat uns anys, i amb les garanties que seria respectat, Becket va tornar a Anglaterra. Malgrat tot les disputes  van continuar igual o pitjor  que abans.

El 29 de desembre de 1170 mentre resava  l'ofici diví a la catedral de Canterbury Thomas Becket va ser assassinat per quatre cavallers.

Aquests fets han estat font d'inspiració per artistes i escriptors. Entre altres T.S. Eliot, l'autor anglès que el 1935 va publicar la tragèdia Murder in the Cathedral. El 1964 Peter O'Toole (Enric II) i Richard Burton (Becket) van protagonitzar el film Becket, basat en l'obra teatral del Jean Anouilh de 1959.

La història té algunes similituds amb la del abat Biure de Sant Cugat, mort el 25 de desembre de 1350. Pel tema, les disputes entre l'Església i la noblesa, i pel final, l'assassinat d'un eclesiàstic dins un temple catòlic.

A l'interior de l'església, damunt un faristol, a l'abast de tothom es conserva aquest antifonari, un llibre que recull diversos cants litúrgics com antífones, salms i responsoris per ser cantats per un cor.

Les dimensions dels antifonaris solien ser considerables, d'alguna manera eren una partitura compartida. Els cantaires es situaven a certa distància del llibre, calia que les notacions musicals es  poguessin llegir fàcilment.



Concud - Encara es conserven alguns forns d'assecar cànem. Fins a mitjans dels anys cinquanta les activitats relacionades amb el cànem eren una font d'ingressos important pel poble.






Terol - El Torico

Casa Ferrán (1910) - Terol conserva un conjunt de cases modernistes remarcable. La majoria les va dissenyar  l'arquitecte Pau Monguió Segura (Tarragona, 1865 - Barcelona, 1956)

Té obra a la província de Tarragona, però sobretot a Terol, on va ser l'arquitecte municipal, i desprès provincial. 

Casa Ferrán, continuació

Los amantes de Teruel, estàtua de la parella, instal·lada el 2005 davant el  mausoleu dels Amantes, obra de l'escultor de Terol Manuel Escriche.

Terol - Torre de San Pedro (S.XIII), la més antiga de les quatre torres mudèjar 

Terol - Torre de San Martín

Terol - Convent de Las Claras

Terol - La Escalinata, portal d'entrada monumental a la ciutat. Va ser bastida el 1920 per comunicar l'estació de tren amb el centre. Gent del Muntanyenc badant.

Mora de Rubielos - Inesperada trobada del primer embolado del dia, en veurem més

Mora de Rubielos -  L'"espectacle" continua

Nogueruelas - Els del Muntanyenc, agosarats com som, o potser inconscients, travessem la primera de les barreres sense saber que una vaquilla ens pot envestir en qualsevol moment. Cal però arribar a l'hotel, i cal travessar el recinto on es fa la suelta de vaquillas. 

Nogueruelas - Ho estem aconseguint 

Nogueruelas - Continua la suelta, l'edifici cantoner és el nostre hotel

Nogueruelas - A les onze de la nit a la Plaza Mayor comença el Toro embolado. Es participants arrosseguen un toro fins un piló de fusta on  el traven i el deixen  immòbil un moment.

L'embolado, consisteix en posar un parell de boles, una a cada banya del toro, i encendre-les. Encara que el toro no es veu és troba sota la pinya de gent que l'està agafant.

El toro ja esta embolado, a partir d'ara, i durant una bona estona el toro va amunt i avall, perseguint i envestint als que són dins el recinte i el provoquen.




El ban municipal que anuncia la "festa" a l'article 2, diu literalment "Queda totalmente prohibido el maltrato de los animales (Toros i vaquillas), así como cualquier actuación que pueda herir la sensibilidad de los espectadores" No entenc res















Dissabte, 13 d'octubre de 2018
Avui celebrem l'etapa 50 del Camí del Cid. La primera va ser un llunyà 1 de maig de 2014 a Vivar del Cid, Burgos. Incansables seguim sense defallir les empremtes del valent cabdill Rodrigo Díaz de Vivar, El Cid, fins arribar a la molt noble ciutat de València, endavant senderistes !!!



Un dels arcs del viaducte per on circulava la línia de ferrocarril Sagunt/Ojos Negros. Ara és una via verda.




La solitud de l'escombra, tan necessària 







Estació de tren Puerto Escandón. Situada a 1218 m. d'altitud al terme de La Puebla de Valverde, i allunyada de qualsevol nucli urbà. Inicialment la seva funció era assistir a les locomotores de vapor ja que havien de superar un desnivell important. Actualment és l'estació dels trens de mitja distància entre Sagunt i Saragossa per Terol. 



Rotonda de l'autovia Mudèjar, a la sortida de La Puebla de Valverde


l'autovia

Rotonda II de la mateixa sortida


La Puebla de Valverde. Els safareigs públics, possiblement dissenyats per Pau Monguió

La Puebla de Valverde - Font dissenyada per Pau Monguió

La Puebla de Valverde





Nogueruelas - Concurs de birlos, (bitlles)
Nogueruelas - Embolado infantil


Diumenge, 14 d'octubre de 2018
Nogueruelas

Nogueruelas - Hostal de montaña La Casa Grande

Afores de Rubielos de Mora

La Puebla de Valverde - Entrada renaixentista de l'església parroquial de santa Emerenciana, patrona de Terol.





Camí de tornada, l'huracà Leslie fa acte de presència.