dilluns, 24 de març de 2014

Lluís Agustí, a peu, de pàgina

                             Lluís Agustí                              Gemma Barrufet llegeix Vicent Andrés Estellés

Gemma Barrufet, la llibretera d'A peu, de pàgina, convoca mensualment a la seva llibreria una sessió de tuperbook. Una feliç iniciativa en la qual una persona de demostrada sensibilitat lectora és convidada a presentar alguns dels llibres que han deixat empremta a la seva vida.

El dijous 21 de març Lluís Agustí, director de l'Escola de Llibreria i professor de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de Barcelona presenta les seves propostes. Els exalumnes del primer curs de l'Escola sempre vam trobar a faltar que en Lluís ens donés una classe, intuíem que alguna cosa bona ens estàvem perdent.

Avui ha quedat confirmat, a més d'excel·lent professor és un bon prescriptor. Lluís Agustí se salta les convencions, les seves propostes lectores defugen volgudament la narrativa, la ficció que en diuen ara. Aposta per l'assaig, la poesia i les memòries (que potser també són una forma de ficció). Conscient del seu atreviment, s'afanya a argumentar que aquests gèneres no tenen per què ser avorrits, obscurs o de difícil digestió.

Enceta el foc amb una aposta segura: Una historia de la lectura d'Alberto Manguel, un assaig amè, ben travat sobre el que ha estat la lectura al llarg de la història i en diferents contexts socials. Manguel sap de què parla, quan era jove a més de fer-li lectures a domicili sovint va acompanyar Borges al cine. El seu amor apassionat pels llibres queda ben palès en aquesta Historia. A continuació i seguint amb l'assaig presenta Philippe Delerm, l'autor d' El primer glop de cervesa, un inventari de petits plaers quotidians: encetar llençols nets, un esmorzar llegint el diari, escoltar el silenci de matinada, els fruits saborosos, visitar llibreries, que ens fan la vida una mica més amable.

Li agrada la poesia, sobretot la poesia de l'experiència, tria Vicent Andrés Estellés i Jaime Gil de Biedma. Del valencià destaca la seva rauxa, la seva forma de dir pel broc gros, l'espontaneïtat, potser allò que manca als catalans, recomana la seva obra completa. A Las personas del verbo, llibre reeditat manta vegades, Gil de Biedma s'hi despulla, el pudor queda arraconat, expressa desitjos i sentiments sense demanar permís. És un llibre que cal rellegir amb certa periodicitat, els anys ens acosten al vers de Jaime Gil.

Continua amb les memòries, dos clàssics: Josep M, de Sagarra i Stefan Zweig. Ambdós autors són gairebé coetanis, i parlen de coses semblants, dels seus mons que s'acaben, Sagarra amb ironia i lucidesa a les seves Memòries reflecteix la vida barcelonina dels anys vint i trenta. El títol del llibre de Zweig ho deixa ben clar: El món d'ahir, memòries d'un europeu, el període d'entreguerres i l'Europa central són els eixos vertebradors de la seva obra.

Finalment George Steiner a Nostalgia de lo absoluto explica com la modernitat ha arraconat les fes ancestrals, les religions, i no les hem sabut substituir. O sí, potser la psiquiatria, l'ecologia, el culte al cos, el futbol, són les noves religions. Acaba les recomanacions amb Lydia Flem, Com vaig buidar la casa dels meus pares, és la crònica del trauma que representa l'haver de fer net d'un lloc, d'unes pertinences, que evoquen fets, situacions que potser creiem haver oblidat per sempre i de cop ens assalten.

Per acabar el tuperbook la Gemma i en Lluís demanen als assistents, tretze dones i dos homes, que cadascú de nosaltres recomani algun llibre. Virgina Woolf, Alice Munro, l'anònima Una mujer en Berlín, Jaume Cabré, Elias Canetti, Manuel Mujica Láinez, Mario Vargas Llosa i alguns altres són els noms que proposem. El tuperbook s'ha fet curt, hauriem volgut continuar compartint experiències llibresques, però altres lectures ens esperen a casa.


Per saber-ne més podeu consultar:  Per què llegir?                                                     
                                                          Allà on la literatura es torna més física

diumenge, 9 de març de 2014

Cadena encastada





Cantonada carrer Ample amb Simó Oller, a prop de la Mercè, hi ha aquesta cadena. És una cadena força gruixuda, consistent, cada baula deu passar del quilo. Per l'aspecte sembla que hi porta anys aquí. Per què serveix o servia? Quan fa que hi és? He preguntat a veïns, a mossos i municipals, a diaris i webs de Barcelona, a amics i coneguts, ningú en sap res. En té notícia l'Ajuntament?

Potser és una escultura moderna? Potser en Jaume Plensa l'ha instal·lat sense avisar? Potser és obra d'un anònim artista urbà? Sigui com sigui és una cadena que m'agrada. Quan hi passo de tant en tant la despenjo, la sostinc una estona i la torno a penjar. Que no la treguin !!!

dimecres, 5 de març de 2014

Passatge de la Pau































El passatge de la Pau va ser obert durant els anys setanta del segle XIX, el seu nom evoca el tractat de Pau de Bergara de 1839 que va posar fi a la Primera  Guerra Carlina. El passatge, per sort, és manté gairebé igual que el primer dia. Es un lloc tranquil, un xic melancòlic, situat a prop de la bullícia de les Rambles. És evident que ha viscut èpoques millors, actualment la majoria de comerços estan tancats. A Walter Benjamín li hauria agradat.

Destaca però El Changuito, una botiga de decoració especialitzada en antiguitats contemporànies (sic), objectes vintage i fotografia d'autor.També és un taller de creació, recuperen objectes vells per convertir-los en elements de mobiliari funcional i decoratiu, làmpades, taules, cadires. etc. Un dels socis, Sergi Ballesté, hi exposa de manera regular les seves fotografies. Un altre veí d'anomenada del passatge és l'estudi d'arquitectura EMBT fundat pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, és pot visitar.

dilluns, 3 de març de 2014

Cadires tallades trobades




















Tres cadires trobades a Mercantic - Sant Cugat






Cadira trobada al camí de Sant Cugat a Sant Medir



Cadira exposada a Drap Art 2013


Ariane Patout & René Müller els agrada les manualitats, mestres en tall de serra mecànica aprofiten arbres morts per donar-los nova vida. Trepitgen boscos i camins de Collserola escollint soques antigues, velles, abandonades. Amb traça, amb art, dels troncs en fan cadires compactes, robustes, potser de difícil seure però de grat mirar. Creen objectes elementals, rotunds, fan goig de ser trobats, el desig de tocar. Ariane & René intervenen en el paisatge, el reinventen, potser el milloren. Amb ironia ens acosten al Land Art, a l'objet trouvé rural. Com un joc proposen la descoberta de més cadires esculpides a cop de serra. Accepto la proposta, continuaré caminant a l'aguait de noves cadires tallades.

Visiteu Wild Furniture