Les esglésies romàniques del Baix Llobregat, una mostra (II)

Sant Cugat, 3 de desembre 2019 - Com continuació de la sortida del 15 de novembre passat a les esglésies del Baix Llobregat avui en visitem un parell més, Sant Pere d'Abrera i Sant Pere Sacama.

L'església de Sant Pere d'Abrera es troba a l'entrada de la petita població d'Abrera. Una mica enlairada forma part del conjunt parroquial, la rectoria i altres dependències. Està documentada per primera vegada cap el 1100. Consta d'una nau de volta de canó i un absis trilobulat. L'entrada principal conserva un arc de mig punt amb sanefes de dents de serra. Durant les obres de restauració fetes per la Diputació de Barcelona entre el 1956 i el 1959 al campanar s'hi va afegir un tercer pis. Per les seves proporcions harmonioses i el bon estat de conservació és considera una mostra representativa del primer romànic català.  

Continuem amb els cotxes fins Sant Pere Sacama. Seguim la carretera B-120 d'Olesa a Terrassa, poc abans del Km. 10, cal girar a l'esquerra i prendre una pista costeruda durant 2 km, s'hi pot accedir en cotxe. Nosaltres pugem a peu, poc a poc Montserrat va mostrant el seu millor perfil.

La pista creua un seguit de feixes amb oliveres. Olesa conrea una varietat autòctona, l'olesana o palomar, els seus fruits es desprenen fàcilment de l'arbre, produeix un oli equilibrat amb un afruitat mig. La qualitat del seu oli ha estat reconeguda en diferents fires i exposicions. 

Sant Pere Sacama es troba a 469 m, un dels punts culminants de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental. La cota màxima és el proper Puig Ventòs de 594 m.

L'explanada que veiem durant segles va estar ocupada pel mas de Sant Pere. Als anys setanta del segle passat va quedar abandonat, per raons de seguretat el 1977 l'ajuntament d'Olesa el va enderrocar.

Una amenaçadora atzavara defensa la pujada a la capella

La capella de Sant Pere Sacama, dedicada a Sant Pere apòstol, formava part del castell del mateix nom, datat des del 963. És una construcció d'una sola nau amb absis semicircular. La primitiva capella va ser edificada damunt les restes d'un antic oratori visigòtic.

Interior de Sant Pere Sacama

El castell de Sant Pere Sacama va ser construït damunt un rocam, actualment les restes de parets d'obra es confonen amb la roca natural. És de l'època carolingia (S.X-XII), més que castell era una torre de defensa i de guaita, amb una capacitat per a uns deu soldats. Formava part de la línia de defensa del costat sur del Llobregat contra possibles invasions musulmanes.

Des de la capella i del castell les panoràmiques són magnífiques, a més de Montserrat es veu  la plana del Llobregat. El dia ennuvolat no permet millors vistes, segurament podríem distingir uns quants cims més.

Algú ha dit, amb raó, que Sant Pere Sacama és una de les ermites més vistes de Catalunya, que no significa visitada. La seva situació privilegiada, ben enlairada, la fan visible per tots els que circulen per l'autopista Terrassa-Manresa, la més cara del món.

Malgrat estar situat a prop de grans polígons industrials i de ciutats molt poblades, Sant Pere Sacama i el seu entorn estan força preservats. Ni brutícia, ni pintades, només solitud i natura, que duri.

Set dels vuit participants en la sortida, el vuitè, un servidor, dispara la càmera 

De retorn, seguint la mateixa B-120 parem a Ribes Blaves, un paratge de gran interès geològic. Actualment un mirador i un plafó informatiu valoren aquestes formacions. Durant anys va ser un abocador, la construcció d'una urbanització i la corresponent carretera  no van millorar les coses. 

Encara que no he trobat informació sembla que durant les obres de construcció del mirador algú va decidir emmarcar l'esvoranc de l'antiga carretera.

Japó a Barcelona, la Casa Bruno Cuadros o dels Paraigües torna a lluir

Barcelona, 24 de novembre 2019 - La Casa Bruno Cuadros, o més popularment coneguda com dels Paraigües, situada al Pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona, des de finals de setembre passat fa goig. Després de nou mesos d'obres de rehabilitació i neteja la façana i els ornaments han recuperat el seu aspecte original. 

La Casa Bruno Cuadros va ser edificada el 1858 i totalment modificada, tal com la veiem ara, el 1883 per l'arquitecte Josep Vilaseca. El nom de la casa és la del seu propietari, un comerciant que importava paraigües, ombrel·les, teixits i altres productes del Japó, país que en aquella época Europa estava descobrint. L'art del Japó, especialment la xilografia, l'estampa ukiyo-e, va esdevenir pels pintors de l'Europa del s.XIX un model i una font d'inspiració, una nova manera de representar el món. A França els impressionistes van ser els seus principals exponents.

Aquí podeu consultar els articles de El Periódico i La Vanguardia que en parlen. Per ampliar la informació Viquipèdia

Part del treball de restauració ha consistit en la neteja i consolidació de les tres figures de zenc de la cantonada, el drac, el llum i el paraigües. S'ha recuperat la il·luminació, ara el drac treu foc pels queixals i el fanal enlluerna els badocs   

Camí dels Nyerros, la nova proposta del Club Muntanyenc Sant Cugat

Sant Cugat, 19 novembre 2019 - Avui a la seu del Muntanyenc l'Antònia Sans i en Josep Maria  Bordas del Grup de Senders presenten la proposta per la temporada 2020, el Camí dels Nyerros. Un recorregut que va crear el Centre Excursionista de Terrassa el 2010 amb motiu de la celebració de seu centenari. El Camí té un interès excursionista, paisatgístic  i cultural notables, motius més que suficients perquè el Grup de Senders consideri oportú reseguir aquest itinerari.

Ens visita Manel Cajide, del Centre Excursionista de Terrassa, el promotor del Camí dels Nyerros, per explicar la gestació del projecte. Recorda quan buscava la manera de celebrar el centenari del Terrassa va pensar en un llibre que li havia regalat la seva filla, i que li va interessar força; Rebels de Tramuntana, de Joan Soler i Amigó. És una ficció novelada que es basa en el llarg conflicte civil que va succeir a Catalunya durant el segle XVI, narra l'enfrontament entre dos bàndols, els nyerros i els cadells.

Sembla que el terme 'nyerro' prové del poblet de Nyer, situat a  la comarca francesa del Conflet. El senyor de Nyer, Tomàs de Banyuls i de Llupià va tenir un paper destacat entre les lluites dels dos bàndols, arribant a donar refugi al bandoler Serrallonga. El traçat actual del Camí segueix aproximadamt els itineraris d'evasió i de contraban dels nyerros.


Foto: Josep Maria Bordas i Antònia Sans del Grup de Senders del Muntanyenc i Manel Cajide del Terrassa durant la presentació

Israel Ariño i Clara Gassull presenten Voyage en pays du Clermontois

Barcelona, 16 de novembre 2019 - Israel Ariño (Barcelona, 1974) és un fotògraf que prefereix trobar més que buscar, la deriva, la improvisació, el joc, l'atzar, són part del seu mètode. Un flâneur rural que descobreix, ens descobreix indrets de la França menys freqüentada. Allò aparentment banal ho transforma en interrogant, en enigma. Espais transitoris on el tempo és molt lent. 

Imatges subtils, oníriques que Clara Gassull Quer (Barcelona, 1994) li agrada acolorir, o descolorir, imatges detingudes en l'espai, en el temps ---no és això la fotografia?-- que ens plau mirar, somniar, imaginar, no-llocs que voldríem transitar, el prat, el bosc, tanques i cases solitàries, cruïlles, camins, carreteres, que no porten enlloc...i els arbres, sobretot els arbres.

La Clara i l'Israel aquest dissabte al la galeria El Observatorio de Barcelona presenten el treball. Expliquen, argumenten la gestació de Voyage en pays du Clermentois, un fotollibre exquisit que d'alguna manera és la continuació de La gravetat del lloc, l'anterior publicació d'Ariño, el format, el tema ho suggereixen. 

L'atzar, per sort, una vegada més va col·laborar. Enllestit el treball fotogràfic l'Israel dubtava, blanc i negre, color... No queda massa clar com, no cal, els va arribar a les mans An American Odyssey un bonic i voluminós llibre que recopila postals de principis de segle XX dels Estats Units. Postals que van ser acolorides a mà amb una paleta de colors restringida. 

Odyssey és la revelació, ni blanc ni negre, ni color, sinó tot el contrari. Els temps canvien, ara no cal fer-ho a mà, la Clara, experta en temes digitals s'hi posa, gaudeix, prova, compara, improvisa, fins obtenir el resultat intuït; un repertori d'imatges subtilment acolorides que evoquen antics gravats japonesos.

La Clara explica com durant el procés d'acoloriment va jugar amb les fotos, algunes les va ampliar ad infinitum, com David Hemmings a Blow-up. Els resultats sorprenen, nous enquadraments generen noves imatges, i nous significats, textures pictòriques a la manera dels impressionistes. 

Un fotollibre, un bon fotollibre és la suma de mans i ments. És evident que el treball del fotògraf és essencial, però també el dissenyador, l'impressor, l'editor, els col·laboradors/consultors de confiança, i en el cas que ens ocupa el de Clara Gassull en el tractament de les imatges.

Voyage en pays du Clermontois és el resultat d'una residència de creació a Diaphane, pôle photographique en Hauts-de-France. Va ser durant les estades entre el juny de 2017 i el desembre de 2018 quan Israel Ariño va recorrer càmera en mà Clermontois, una agrupació de municipis del nord de França.

El Observatorio és ple d'amics, coneguts, molts fotògrafs, i algun comprador habitual, seguim  amb interès la distesa xerrada de l'Israel i la Clara, tots som de confiança, gairebé tots ens coneixem.

Per saber-ne més:
Israel Ariño
Ediciones Anómalas
Clara Gassull

Les esglésies romàniques del Baix Llobregat, una mostra (I)

Divendres, 15 de novembre 2019 - Sortida que ens permet descobrir algunes esglésies romàniques del Baix Llobregat, tan properes com desconegudes per a la majoria. És una de les activitats programades a l'entorn del Curs d'història medieval de Catalunya II que organitza el Club Muntanyenc Sant Cugat amb el guiatge del professor Lluís Jordà Roselló.

Comencen a les 10 del matí visitant l´església de Santa Maria de Cervelló, data del segle X. Va ser construïda amb gres rogenc, material força abundant a la zona.

El frontó de la porta és d'època posterior, d'estil renaixentista, probablement data de 1580. A l'esquerra, adossat a l'edifici, és conserva la base del que podria haver estat un campanar o una torre.

Igual que la resta d'esglésies que visitarem, no és possible accedir a l'interior.

A poca distància de l'església podem veure les tombes antropomorfes d'un antic cementiri medieval.

Seguim caminant costa amunt fins trobar les restes del castell de Cervelló. És situat a 317 metres altitud, un emplaçament estratègic que dominava la vall del Llobregat i el camí cap el Penedès. Té comunicació visual amb Montpedrós on hi va haver el Castellnou de Cervelló.

El castell probablement va ser edificat el segle IX, va perdurar fins el 1714, any en que fou destruït per odre de Felip V. L'estat actual de conservació es precari, queda molt per apuntalar i encara més per excavar.

Alguns dels 17 participants de la sortida d'avui.

Amb els cotxes arribem a l'església de Sant Ponç de Corbera, és tot el que queda, i no és poc, de l'antic conjunt monàstic d'aquest priorat benedictí. Va ser construït el segle IX, durant decenis va dependre de l'abadia francesa de Cluny. Desprès d'un període de decadència va ser abandonat a finals del segle XVI. A partir de 1933 l'Associació Amics de l'Art Vell inicia la restauració.

Davant l'entrada de Sant Ponç hi creix un centenari i majestuós lledoner

Tornem als cotxes. Abans de visitar Santa Maria del Puig passem per davant de la Colonia Sedó d'Esparreguera, un immens complex tèxtil fundat el 1846. En el seu moment va ser la colonia més gran d'Espanya, hi van treballar més de 2000 persones. Finalment el 1981 després d'anys de crisi  va plegar. Actualment les naus allotgen diferents empreses i s'hi fan visites guiades.

Castell d'Esparreguera, és tot el que en queda, un dipòsit d'aigua abandonat. El dipòsit va ser construït durant el segle XX a l'interior de les ruïnes de l'antic castell pel subministre d'aigua de la Colonia Sedó.

L'eglésia de Santa Maria del Puig d'Esparreguera és a l'extrem d`una gran explanada amb les muntanyes de Montserrat de teló de fons. D'estil romànic, va començar a ser construïda durant els segles X-XI.

La tria de les esglésies no és arbitraria. La proposta d'en Lluís Jordà vol mostrar alguns trets comuns de les esglésies que visitem.

Un és l'arquitectònic, totes tres tenen cimbori. I també totes ocupen un entorn natural força preservat, considerant que es troben en una de les comarques més poblades, i amb més densitat de carreteres, vies, industries, per metre quadrat de Catalunya.

Des de Santa Maria del Puig veiem la silueta del inconfusible campanar d'Esparreguera, el segon més alt de Catalunya, només superat pel de Valls

Parada per dinar a Catellví de Rosanes. El Mas Sunyol disposa de varies sales amb una capacitat total de 500 comensals. A la dovella de la porta principal una data, 1593

Entrada principal del Mas Sunyol

Aprofitem les poques hores de claror que queden per visitar el jaciment arqueològic de Santa Margarida, al costat de Martorell. Del conjunt destaca l'església  romànica de finals del segle XII. Periòdicament s'hi fan campanyes d'excavació sota la direcció de la Universitat de Barcelona.

La d'avui ha estat una jornada ben aprofitada. Entre altres coses hem après que de vegades no cal anar massa lluny per descobrir indrets força singulars com han estat les esglésies que hem visitat. Un sol radiant, la millor temperatura, una bona companyia  i un guia que contagia el seu entusiasme han arrodonit el dia.