El romànic menys conegut de Girona: Sant Tomàs i Sant Miquel de Fluvià

Dijous, 30 de gener 2020 - En Lluís Jordà, professor del V Cicle del Curs d'Història de Catalunya proposa la descoberta de dos monuments de l'Alt Empordà tan significatius com desconeguts: les pintures romàniques de l'església de Sant Tomàs de Fluvià i el conjunt monàstic de Sant Miquel de Fluvià. 

El dia ha començat rúfol i emboirat, poc a poc s'anirà aclarint.

                     ESGLÉSIA DE SANT TOMÀS DE FLUVIÀ

L'església parroquial de Sant Tomàs de Fluvià va formar part d'un antic priorat fundat cap el 1070, depenia del monestir benedictí de Sant Víctor de Marsella. Va ser un priorat molt reduït, a començament del s.XIV només tenia un monjo i mantenia les funcions parroquials, al s.XV ja no tenia comunitat, va ser suprimit formalment a principis del s.XVI.

El 1982 durant les obres de restauració de l'església a càrrec de la Diputació de Girona es va descobrir un important conjunt pictòric. Les pintures de l'absis eren amagades per una capa de calç i les de la nau tapades per una falsa volta de rajol.

El conjunt data entre finals del s.XII i el s.XIII. Valorada la importància de la descoberta els murals es van arrencar per ser restaurats al Centre de Restauració de Bens Immobles de la Generalitat. Posteriorment es van muntar sobre un suport adequat per poder-los mostrar al seu lloc original, on continuen actualment.

El 2013 l'església va ser declarada bé cultural d'interès nacional en la categoria de monument històric per la Generalitat. de Catalunya.

Murals de la volta de l'església 

Detall, durant el Sant Sopar Judes amaga la bossa amb les 30 monedes que ha rebut per delatar Jesús.

Part de la conca absidal. Crist en majestat, a l'esquerra sant Joan Evangelista i sant Miquel Arcàngel

No, no és un instrument de la Inquisició, és una pica baptismal d'origen romànic. La tapa amb punxes és per evitar què la canalla s'hi enfili i els grans hi seguin.  

            MONESTIR DE SANT MIQUEL DE FLUVIÀ

El monestir benedictí de Sant Miquel de Fluvià és situat a la part antiga del poble. Actualment només es conserva l'església que fa les funcions de parroquial.

El monestir  es va consagrar el 1066, any en que es confirma la seva dependència de Sant Miquel de Cuixà del Conflent. El 1613 va ser annexionat a Sant Pere de Galligants de Girona. Va mantenir l'activitat monàstica fins l'exclaustració de 1835. El 2012 es comencen obres de consolidació del conjunt i de recuperació de l'antic claustre.

La imponent torre-campanar té una alçària de 27 metres. Va ser bastida posteriorment a la construcció del monestir, els carreus ben escairats i polits del parament formant fileres regulars així ho fan suposar. 

És de planta basilical, tres naus amb transsepte. La volta de la nau central és de canó, encara que una part, la propera a la sortida, és apuntada. Possiblement aquesta i altres modificacions dutes a terme cap el 1532 es van fer per reconstruir el monestir donat el seu estat ruïnós.

La comunitat era regida per un abat, durant el temps que va estar activa el nombre de monjos sempre va ser mol reduït, segons les èpoques i necessitats oscil·laven  entre  quatre i vuit.

A l'interior es troben uns quants capitells amb funcions arquitectòniques, a més d'altres dispersos que formaven part del claustre.

Damunt el faristol s'obre un missal de 1914, conserva l'etiqueta de la llibreria Geli, una de les més antigues de Catalunya. Va ser fundada el 1879 i continua en ple funcionament al centre de Girona.

Imatge gòtica en alabastre de la Mare de Déu.

Les claus de l'església

Escala metálica actual que recorre l'interior del campanar

La capçalera es formada per tres absis, les arcuacions i les cinc finestres són de influència llombarda.

A prop del monestir, i la seva raó de ser, neix la font de Sant Miquel, que raja tot l'any. La construcció de l'esquerra és el safareig públic. 

A Ca l'Alícia, a Sant Mori,  un menú de 10 euros del tot recomanable, és el feliç colofó d'aquesta jornada tan ben aprofitada, salut!!! 

Les esglésies romàniques del Baix Llobregat, una mostra (I)

Divendres, 15 de novembre 2019 - Sortida que ens permet descobrir algunes esglésies romàniques del Baix Llobregat, tan properes com desconegudes per a la majoria. És una de les activitats programades a l'entorn del Curs d'història medieval de Catalunya II que organitza el Club Muntanyenc Sant Cugat amb el guiatge del professor Lluís Jordà Roselló.

Comencen a les 10 del matí visitant l´església de Santa Maria de Cervelló, data del segle X. Va ser construïda amb gres rogenc, material força abundant a la zona.

El frontó de la porta és d'època posterior, d'estil renaixentista, probablement data de 1580. A l'esquerra, adossat a l'edifici, és conserva la base del que podria haver estat un campanar o una torre.

Igual que la resta d'esglésies que visitarem, no és possible accedir a l'interior.

A poca distància de l'església podem veure les tombes antropomorfes d'un antic cementiri medieval.

Seguim caminant costa amunt fins trobar les restes del castell de Cervelló. És situat a 317 metres altitud, un emplaçament estratègic que dominava la vall del Llobregat i el camí cap el Penedès. Té comunicació visual amb Montpedrós on hi va haver el Castellnou de Cervelló.

El castell probablement va ser edificat el segle IX, va perdurar fins el 1714, any en que fou destruït per odre de Felip V. L'estat actual de conservació es precari, queda molt per apuntalar i encara més per excavar.

Alguns dels 17 participants de la sortida d'avui.

Amb els cotxes arribem a l'església de Sant Ponç de Corbera, és tot el que queda, i no és poc, de l'antic conjunt monàstic d'aquest priorat benedictí. Va ser construït el segle IX, durant decenis va dependre de l'abadia francesa de Cluny. Desprès d'un període de decadència va ser abandonat a finals del segle XVI. A partir de 1933 l'Associació Amics de l'Art Vell inicia la restauració.

Davant l'entrada de Sant Ponç hi creix un centenari i majestuós lledoner

Tornem als cotxes. Abans de visitar Santa Maria del Puig passem per davant de la Colonia Sedó d'Esparreguera, un immens complex tèxtil fundat el 1846. En el seu moment va ser la colonia més gran d'Espanya, hi van treballar més de 2000 persones. Finalment el 1981 després d'anys de crisi  va plegar. Actualment les naus allotgen diferents empreses i s'hi fan visites guiades.

Castell d'Esparreguera, és tot el que en queda, un dipòsit d'aigua abandonat. El dipòsit va ser construït durant el segle XX a l'interior de les ruïnes de l'antic castell pel subministre d'aigua de la Colonia Sedó.

L'eglésia de Santa Maria del Puig d'Esparreguera és a l'extrem d`una gran explanada amb les muntanyes de Montserrat de teló de fons. D'estil romànic, va començar a ser construïda durant els segles X-XI.

La tria de les esglésies no és arbitraria. La proposta d'en Lluís Jordà vol mostrar alguns trets comuns de les esglésies que visitem.

Un és l'arquitectònic, totes tres tenen cimbori. I també totes ocupen un entorn natural força preservat, considerant que es troben en una de les comarques més poblades, i amb més densitat de carreteres, vies, industries, per metre quadrat de Catalunya.

Des de Santa Maria del Puig veiem la silueta del inconfusible campanar d'Esparreguera, el segon més alt de Catalunya, només superat pel de Valls

Parada per dinar a Catellví de Rosanes. El Mas Sunyol disposa de varies sales amb una capacitat total de 500 comensals. A la dovella de la porta principal una data, 1593

Entrada principal del Mas Sunyol

Aprofitem les poques hores de claror que queden per visitar el jaciment arqueològic de Santa Margarida, al costat de Martorell. Del conjunt destaca l'església  romànica de finals del segle XII. Periòdicament s'hi fan campanyes d'excavació sota la direcció de la Universitat de Barcelona.

La d'avui ha estat una jornada ben aprofitada. Entre altres coses hem après que de vegades no cal anar massa lluny per descobrir indrets força singulars com han estat les esglésies que hem visitat. Un sol radiant, la millor temperatura, una bona companyia  i un guia que contagia el seu entusiasme han arrodonit el dia. 

Escaladei, el monestir reconstruït

Dissabte, 17 de novembre de 2018 - Avui visitem Escaladei, la primera de les tres sortides programades a l'entorn del segon cicle del Curs d'història de Catalunya que es presenta al Club Muntanyenc Sant Cugat. En Lluís Jordà Roselló, el professor, ens guia per la història de la cartoixa. Alumnes i acompanyants, trenta dues persones sota un cel gris i rúfol, revivim la vida dels cartoixans que fa poc més de cent anys encara habitaven la vall del Montsant.

La cartoixa d'Ecaladei es va fundar a finals del segle XII quan el 1194 el rei Alfons I El Cast va cedir part de les seves terres a monjos cartoixans de la Provença. L'objectiu era repoblar i cristianitzar els territoris recentment conquerits als musulmans. El primer monestir es va enllestir el 1228. 

Els cartoixans van estendre la vinya i altres conreus dotant d'una identitat pròpia la regió que encara avui coneixem com El Priorat. Part dels nou municipis que entre altres formen la  comarca actual, Gratallops, Torroja, Porrera, Poboleda, la Vilella Alta i la Baixa, Bellmunt, La Morera i El Lloar van estar sota la jurisdicció d'Escaladei. La producció vinícola d'aquests municipis està emparada sota la denominació d'origen qualificada Priorat.

Entre els segles XVII i XVIII a la cartoixa hi van viure una vuitantena de monjos entre pares, germans, donats i llecs. Durant aquest període de màxim esplendor va esdevenir un destacat centre de cultura, l'escola de pintura representada entre altres pels Juncosa, el fra Joaquim i  el fra Josep en van ser els màxims exponents.

El 1835 degut a la llei de desamortització de Mendizábal els monjos, com va succeir a la resta de l'Estat, van ser expropiats. A l'endemà de l'aplicació de la llei la cartoixa va ser saquejada i poc desprès cremada. El 1980 després d'un segle i mig d'abandonament es va declarar Bé d'Interès Nacional per la Generalitat. A partir de 1989 és el  Departament de Cultura qui gestiona el conjunt,  és l'inici d'un pla director destinat a consolidar i recuperar Escaladei.

Foto: Entrada principal a la cartoixa. Dels dos arcs només el segon es manté en el seu estat original, el primer s'ha reconstruït amb els blocs dispersos. Al fons la façana de santa María, destaca la fornícula amb l'estàtua de la santa, obra en alabastre realitzada el 1599 per Antoni Naverós. La imatge durant uns anys per ser preservada es va guardar a la fàbrica Chartreuse de Tarragona i restituïda al seu lloc original el 1995.

Claustre menor (S.XVI) - Durant les obres de recuperació, contra tot pronòstic, entre la runa s'hi van trobar la majoria d'elements del claustre. En bon criteri es va decidir reconstruir-lo sencer. Per diferenciar els afegits dels originals es va emprar pedra de color diferent. Es va enllestir 2013.

A la base del sortidor s'hi veu l'escut de la cartoixa, una escala que puja cap al cel amb un àngel a banda i banda. Diu la llegenda que mentre els dos cavallers enviats pel rei buscaven el lloc més adient per construir-hi el monestir van trobar un pagès que els va explicar els somnis que tenia: veia com uns àngels pujaven cap al cel per una escala repenjada sobre un pi enorme situat on pasturaven els seus ramats. Els cavallers ho van tenir clar, a redós del pi hi van construir un petit claustre que seria l'origen de la cartoixa d'Escaladei, que en llatí vol dir 'Escala cap a Déu'

El temps ha fet desaparèixer el recobriment dels murs. Ara és possible veure els diferents tipus de material utilitzat en la construcció. La majoria són carreus de gres vermell, una pedra que abunda a la serra del Montsant.  

També s'ha reconstruït les capelles annexes i les cúpules 

Refectori - Una gran sala que només s'utilitzava els diumenges i les festivitats, els cartoixans fan els àpats en solitari, cadascú dins la seva cel·la. La sala estava dividida en dos espais, el més gran era el menjador dels pares, l'altre dels llecs. Es conserva el banc perimetral adossat a la paret. La dieta dels cartoixans es basava en fruites, verdures, pa, vi, formatge. En algunes ocasions peix, ous i tortugues que criaven en un estany dins la cartoixa.

Al la paret del fons s'hi projecte un interessant vídeo en format time-lapse que mostra el procés de reconstrucció del claustre menor.

Arc convertit en mur

Façana principal de l'església - Iniciada el 1203 és l'únic edifici de la cartoixa que conserva l'estructura original. Amb la reforma del segle XVII va adoptar l'estil renaixentista i s'hi va incorporar un rosetó oval. 

Interior de l'església - Pendent de rehabilitar. Els murs estan apuntalats amb bastides metàl·liques. 

Plaça de l'església - Punt central de la cartoixa. A l'esquerra hi ha la cel·la de pare procurador, al costat la del prior. A la dreta l'església. La plaça comunica amb el refector, la sala capitular, el claustre i algunes de les capelles.

El professor Lluís Jordà explicant el claustre Major o Maius

Maius també és el nom del celler que en Josep Gómez va obrir fa vint  anys al paratge del barranc de la Bruixa, a la Morera del Montsant. En Josep i la Teresa van regentar el Celler Santa Maria de Sant Cugat fins el 2016 quan van decidir dedicar-se exclusivament a la vinya.

Maius Viticultors elabora un priorat de primer nivell. Ha guanyat premis i honors arreu del món, especialment a l'orient. Continuen experimentant, acaba de sortir al mercat una garnatxa blanca de criança 2017 que augura un tast curull  d'agradables sensacions.

Una de les parets del claustre permet endevinar les portes de les antigues cel·les.

Reconstrucció d'una cel·la - La vida dels cartoixans transcorria en el més absolut aïllament dins la cel·la. La seva opció de vida es basava en continuar la tradició dels primers eremites del desert. El silenci i la solitud com una manera de viure la fe cristiana. Cada cel·la ocupava uns cent metres quadrats. Es distribuïa en vestíbul, sala de l'Ave Maria, cubiculum, oratori-estudi, rentamans, porxo, jardí, quarto de la llenya i taller.

Cubiculum - L'espai on el pare dormia i menjava. El mobiliari ha estat especialment construït pels monjos de la cartoixa de Montalegre, a Tiana. És la única comunitat de cartoixans que existeix actualment a Catalunya. La taula abatible és la porta de l'armari. L'obertura de la dreta era per on els germans llecs passaven el menjar i la beguda als pares. La construcció en doble porta i al bies (en forma d'angle) era per evitar qualsevol contacte entre l'interior i l'exterior.

Oratori-estudi - El lloc on el cartoixà passava la major part del temps, dedicat a l'oració contemplativa i l'estudi. 

Sagrari - La capella va ser construïda al segle  XVII darrera l'altar major. Potser és el lloc on cal buscar l'enorme pi amb l'escala per on pujaven els àngels.

Encara queda feina per fer

Façana de santa Maria

Serra del Montsant

A un quilòmetre de la cartoixa trobem La Conreria, un conjunt d'edificis que allotjaven els serveis destinats al seu funcionament, la procura, el celler, el trull i altres dependències destinades a les feines del camp. Ara és un agregat de la Morera del Montsant, un parell de restaurants, botigues de records i un celler. Dinem al restaurant El Rebost.

Sant Cugat, 17 d'abril de 2020 - Postdata - Molts anys abans de les obres de recuperació d'Escaladei més d'una vegada l'havia visitat. Era un lloc enrunat ple de vegetació, costava  trobar un camí per accedir-hi. Les heures cobrien els murs, un doll d'aigua fresca i neta brollava enmig de recs antics, sargantanes amunt i avall. Era un indret secret, misteriós, només a l'abast dels escollits. Inevitable evocar Piranesi i els seus gravats. El meu Escaladei fa temps que no existeix.