Port de Salau - Restes de l'edifici que allotjava l'estació de recepció, l'intercanviador, els habitatges, el menjador i l'oficina de duanes. El sistema de tracció de l'aeri era l'Otto-Pohilg. Tenia 9,3 km de longitud format per tres cables d'acer suportats per 91 torres de roure i ferro. Un dels cables era la tracció, els altres dos els rails. Va a començar a funcionar el 1908.
A Bonabé, al Pallars, a prop del pont de la Perosa, del no res va nàixer un veritable poble, hi van viure un centenar de treballadors, la major part eren espanyols, però també francesos, italians i fins i tot russos. Tenia serradora hidràulica, refugi, habitatges col·lectius i capella. El 1925 un incendi el va fer desaparèixer, la majoria de construccions eren de fusta. Actualment enmig de la vegetació encara es poden veure restes de murs de pedra, eren la base dels edificis.
Els troncs un cop talats al bosc de Bonabé i serrats en forma de taulons eren carregats al port de partida de l'aeri, i enviats cap a Salau on hi havia la fàbrica que els transformava en pasta de paper. Es calcula que entre el 1903 i el 1921 es van talar uns 700.000 arbres.
L'empresa Teste de Lió va ser l'encarregada de construir l'aeri, però alguna cosa no va anar prou bé, i els cables no funcionaven com calia. El matemàtic i polític Paul Painlevé va fer estudis sobre el terreny per poder corregir els errors de càlcul, i tornar-lo a posar en funcionament.
L'esgotament dels boscos, el desgast del cable, i la mobilització dels treballadros durant la Primera Guerra Mundial van dificultar el funcionament. El 1917 la serradora es transfareix a la fàbrica Lédar de Saint Girons. La serradora de Salau es ven a la Societé d'Electricité, i desprès a l'EDF (Électricité de France)
El temps, els homes i la història han esborrat gairebé tots els vestigis i records del que va ser una obra colossal. |
