dimarts, 11 de desembre de 2018

Quan érem feliços, o això creiem

Hi va haver un temps sense mòdena, ni goji, ni cúrcuma. Res d'esferificacions ni deconstruccions, res a baixa temperatura, encara menys el coriandre. Sense sentir-nos culpables podíem menjar carn de vedella, de porc, de xai, i un bon turbot sense preguntar-li la seva edat. Podíem consumir alvocats i mangos, productes de quilòmetre mil o deu mil i tan tranquils. Menjar ous sense timbrar, i iogurts ben sencers, fins i tot arròs només blanc, res de basmati, salvatge, integral, integral amb clofolla o superintegral o carnaroli, arborio o Riso Amaro, hhhmmm...la Mangano.

No sabíem diferenciar un vegà d'un macrobiòtic, ni un vegetarià d'un naturista. Vivíem feliços sense conèixer les virtuts de la quinoa. Encara no sabíem, si se'm permet l'oximoron, que un dia llunyà servirien hamburgueses de quinoa, es cert, ho he vist !!! M'oblidava dels alls, dels negres vull dir, a Corea en van plens, els facturen cap aquí sense escrúpols, pensen, amb raó, que ens ho empassem tot.

Podíem beure vi sense etiquetes de disseny, i sense floritures semàntiques, podíem ser pedants sabent distingir un rioja d'un Sangre de Toro. Els maridatges eren cosa de capellans. Com a verge coneixíem la de Montserrat, però no l'oli orgànic extra de primera premsada en fred.

No calia saber japonès ni mexicà, res de tacos, fajitas, ni sushi ni tempuras. El més exòtic van ser els frankfurt, els de la Fira de Mostres, ben planxats, plens de mostassa. Només teniem les xurreries, amb aquells olis recremats fumejant. Els food trucks, menjar a peu dret car i dolent, encara trigarien anys en aparèixer. Ho van fer, no hi ha esdeveniment modernet que valgui sense els seus food trucks.

Rooibos? Matcha? No, no són insults. Els rooibos són les infusions de tota la vida servides amb gran quantitat (d'aigua) i a uns preus també grans. El matcha, té verd del Japó, ho cura tot, antioxidant, ajuda a aprimar, és bo pel colesterol, estimula les defenses i les ereccions, rebaixa els nivells de sucre, d'estres, facilita les relacions de tot tipus, ajuda a dormir i a pensar...com és que no prenc matcha?

Hi va haver una època que podíem sortir al carrer sense por, res de patinets elèctrics, ni ciclistes impertinents, res de skate ni patins. Cap dron ens empaitava ni emprenyava. Els gossos, pocs i ben avinguts, pixaven i cagaven cadascun a casa seva.

Quan anaven d'excursió la màxima aventura era creuar el pont de Rupit. Trekking, puenting, balconing, paintballing, mushing, rafting, fúting, fu..., res en sabíem, érem a L'edat de la innocència, la Pfeiffer, que guapa. El pitjor encara era per venir, i va arribar.

Els tatuatges era cosa de lumpen, d'ambients carceraris o de marina mercant, de traficants i de mafies. Ara no hi ha noia moderneta que no tingui dibuixades les seves parts més intimes, no hi ha noi sense el clatell retolat, Sisa ho va pronosticar L'home dibuixat, que no té cap ni peus. 

Podria continuar ad nauseam, no vull avorrir al personal. Les modes, els gustos, imposats si o si, el que tenen de bo és que passen de moda. Aviat però n'arriben de nous i és un no parar. Els modernets, els avançats, els que ja tornen de tot i no arriben enlloc sempre han existit, i existiran, és així. Fa temps algú ho va dir "Vanitat i res més que vanitat, tot és efímer, tot és en va. No hi ha res de nou sota el sol"

Sí, tinc una edat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada