Camí del Piémont Pyrénéen - De Juzet-d'Izaut a Germs-sur-l'Oussuet

Dijous, 1 de novembre de 2018

Continuem fent el camí del Pièmont Pyrénéen, avui en terres de La Bigorre, un comtat històric de l'Occitània. El Club Muntanyenc Sant Cugat una vegada més demostra la seva capacitat d'organitzar activitats on el caminar, la natura i el turisme cultural conviuen en perfecta harmonia. 

Foto: Enguany la neu ha arribat sense avisar. Encara dins l'autocar el paisatge dels Pirineus nevats ens desperta suaument. Les llargues hores de ruta tenen recompensa. El pic nevat possiblement sigui el Cotiella, porta d'entrada al Pirineu Aragonès.

Pantà d'Escales

Sortint de Vielha, direcció Bòssost 

Juzet-d'Izaut, on vam acabar l'etapa del 21 de maig passat i comencem aquesta fins Génos. Detall del programa de la sortida

Durant tres dies caminem per fagedes, rouredes i  castanyers, la frondositat dels boscos francesos és sorprenent

Fageda de Col des Ares, per una vegada els arbres deixen veure el bosc

El millor restaurant

Claustre de la catedral de Saint-Bertrand-de-Comminges. Un dels seus costats és obert, fet poc habitual. Als monestirs el claustre és el nucli arquitectònic a partir del qual s'articulen quatre espais: l'església, la sala capitular, els dormitoris, i el refectori. El de Saint-Bertrand no correspon a cap monestir sinó a una catedral, va ser construït com un espai de meditació i enterrament

Interior de la catedral de Saint-Bertrand - Cor del Renaixement, fou inaugurat el 1535 desprès de deu anys de treballs. Consta de 66 seients i els corresponents baix relleus tallats en fusta de roure i noguera. Representen personatges de l'Antic i Nou Testament, profans, imaginaris i populars. El conjunt catedralici ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat com part dels Camins de Sant Jaume de França.

Els gustos estètics de l'autor són prou clars

Tres alt relleus de 1539 que encara conserven la policromia original. Són el jove sant Sebastià amb les fletxes, sant Bertrand amb la mitra i el bàcul i sant Roc amb el gos, la cama ferida, l'àngel i el bordó de caminant. Roc és el patró dels peregrins o caminants, el nostre

L'orgue va ser bastit durant el segle XVI, és considerat un del més bonics d'Europa i l'únic instal·lat en angle. Cinc columnes corínties de roure sostenen una caixa de tres teclats de 54 notes, un pedaler de 30 de 40 registres, 3 acobladors, 3 trèmolos i 2621 tubs. Durant la Revolució Francesa van ser robats i fosos. És en procés de restauració

Capvern-les-Bains - Hotel Le Laca, tot i ser fora de temporada l'han obert pel nostre grup. És troba allunyat del centre, enmig d'una exuberant vegetació. El servei del restaurant, unipersonal, és ràpid, eficient i silenciós. L'esmorzar és bo, abundat i variat, sense preses ni aglomeracions. Tot un encert 

Divendres, 2 de novembre de 2018

El semàfor 

La vall d'Esparros, un indret tan desconegut com singular 

Els turons, del verd encès al marró apagat, les falgueres van plegant 

Sense comentaris

???

Un servidor

Antigues i nobles rouredes

Abbaye de l'Escaladieu (S.XII) Fundada el 1142 pels monjos cistercencs que fugien dels rigors climàtics de l'abadia de Bonnefont. Sota la protecció dels comtes de La Bigorre i del seu castell de Mauvezin els monjos van perdurar fins la Revolució Francesa.

El 1825 el claustre sencer va ser venut. El recinte es va convertir en pavelló de caça privat. El 1986 passa a una associació d'interès públic, comencen els treballs de restauració. Actualment és propietat del Conseil Géenéral des Hautes-Pirénées

Sala capitular - Lloc de trobada, debat, pregaria. Arreu d'Europa uns quants monestirs del Císter continuen en actiu. A Poblet, en dono fe, la sala capitular és el lloc on l'abat i els monjos comenten i prenen les decisions més importants. Els hostes interns hi són ben rebuts

Jardí de l'Escaladieu. Un conjunt d'arbres centenaris i monumentals. Roures, faigs, grèvols. Calen cinc dones agafades de mans per abastar un dels roures. La soca de la dreta és una instal·lació d'art contemporani

Els caminants són cridats a capítol. Una guia força eixerida ens explica en prefecte francès la historia del monestir

La biblioteca. Ocupava un lateral del claustre

La presó. Pels monjos que incomplien la regla de sant Benet

Mur exterior de l'església, l'edifici millor conservada del monestir

Instal·lació a l'aire lliure, o landart com excusa

Interior de la instal·lació

Antiga hostatgeria. Actualment és un petit museu dedicat a la historia de l'Escaladieu

Cartell antic de promoció turística de l'estació balneària de Capvern. De ben segur que ha conegut èpoques millors, actualment, com altres balnearis, té un cert aire d'abandonament i decadència 

Dissabte, 3 de novembre de 2018

Abbaye d'Escaladieu - Edificacions posteriors de l'època del monestir. Lloc d'inici de l'etapa d'avui 

A l'esquerra el Pic du Midi de Bigorre, 2876 m. Famós pel seu observatori astronòmic i el telefèric

Cementiri de Bagnères-de-Bigorre

Castell de Mauvezin - Datat a partir el 1380, el seu aspecte actual no arriba als cent anys

A pati hi ha un petit museu dedicat als usos i costums de l'edat mitjana

Diumenge, 4 de novembre

Bagnères-de-Bigorre - Una monumental entrada japonitzant dona la benvinguda als caminants. És l'accés al parc on hi va haver les primeres termes

Patí de veïns

Les Thermes de la Reine i les Grands Thermes

La bacchante ivre, (La bacant beguda) estàtua en marbre (1924-30) d'Émile Popineau. El trets androgins de la bacant, només cal mirar les cuixes, són volguts? O potser l'autor pretenia una mirada diferent a un tema clàssic?   

A Bagnères la industria del marbre tenia una llarga tradició. A finals del segles XIX una colla d'escultors s'hi va instal·lar, creant una tradició artística local que va arribar fins els anys seixanta. Encara avui la ciutat és un museu a l'aire lliure d'escultures en marbre. Un dels artistes més representats és Émile Popineau, l'autor de la bacant

La Croix Blanche (906 m) Diu la llegenda que el 1660, on ara hi ha la creu que ho recorda, hi va morir un home en estranyes circumstàncies. La historia es complica amb aparicions i desaparicions i fets sobrenaturals. (Estic en procés d'investigació)

A prop de la Croix Blanche hi ha una taula d'orientació amb aquesta panoràmica

Germs-sur-l'Oussuet - Un llogaret de tres cases, tres, a 800 metres d'altura. Solitari i aïllat. Increïblement té un petit bar que funciona fins i tot els diumenges. El porten un matrimoni d'edat avançada. Es posen contents quan saben que som catalans. Fa anys, molts anys, havien estiuejat a Lloret de  Mar, en tenen un bon record. 

Lourdes

Yuja Wang, la impertinència de ser la millor

Yuja Wang & Chamber Orchestra of Europe a l'Auditori de Barcelona el 20/1/2018

Sola, en parella, en grup, en la intimitat del camerino, en públic, al carrer, a  l'escenari, amb adolescents, amb homes més grans, amb dones més joves, ella és capaç de tot.

És sexi, guapa, intel·ligent, extravertida, simpàtica, espontània, jove, i la millor pianista del món. Ella ho sap, i com ho sap no cal dissimular-ho, la seva franquesa la protegeix de ser diva, o potser és la seva manera de ser-ho. 

Sóc amic seu, jo i uns quants més, Facebook ho diu, i m'ho crec. La segueixo, la miro i admiro, l'escolto, la somio despert, quan sigui gran vull ser com ella.

És inevitable parlar dels seus no-vestits, minimalistes en el sentit més literal del terme. Les no-faldilles i escots infinits són especialment celebrats per un públic masculí fidel i entregat. El minimalisme  dels no-vestits queda compensat per la longitud dels tacons, cal ser molt hàbil, Yuja Wang ho és, per petjar els pedals del piano i no prendre mal.

Als 31 anys la seva carrera musical continua in crescendo. Té l'agenda plena d'actuacions fins el 2020. El 2017 va ser nomenada Artist of year  per la prestigiosa revista de musica clàssica Musical America. Quan va deixar Pequin, la seva ciutat natal, per ampliar la formació als Estats Units ja era la pianista més avantatjada. Als 21 anys donava concerts arreu del món, sola o acompanyada dels més prestigiosos solistes i directors.

Yuja Wang està aconseguint sense proposar-s'ho popularitzar l'anomenada música clàssica. El seu virtuosisme i rigor interpretatiu no són incompatibles amb la seva proximitat escènica. A internet hi podem trobar un munt d'entrevistes, presentacions, assaigs, curts i actuacions que ens acosten al personatge.

Dono fe de la seva espontaneïtat, el març del 2017 vaig tenir la sort, pagant, de poder escoltar-la i veure-la en directe. Era al Palau de la Música, el públic que freqüenta aquesta sala té fama de caspós i mal educat. Tos, mòbils, caramels, xerrera mal dissimulada, paraigües que cauen són part del decorat. Durant la primera part, mentre interpretava els Preludis op. 28 de Chopin, va deixar de tocar, es va aixecar i dirigint-se al públic va advertir que es feia silenci o donava per acabat el recital. Afortunadament la música va continuar.

Youtube ens facilita les coses. Són memorables les interpretacions de Schubert i Litz. Pell de gallina quan escolto la sonata n.9 Kreutzer, de Beethoven, de com ella i el violinista Joshua Bell aconsegueixen la perfecta fusió de dos instruments en un de sol. No es perdin dos recitals, el Concert per a piano i orquestra n. 2 de Bartók sota la direcció de Esa-Pekka Salonen, i el Concert per a piano i orquestra n.1 de Brahms dirigit per Valery Gergiev. Les recomanacions poden continuar ad infinitum, que sigui el lector que les descobreixi.

Per acabar un desig, el dia del meu funeral, a la sala Yuja Wang, i només ella, vestida d'àngel negre tocant la marxa fúnebre de Chopin, potser ressusciti. 

Marcel on the ramp

Foto d'Imma Roé

Carles Santos i el seu Univers, des de l'afecte i la música al Muntanyenc

Joan Bel i Amàlia Roig llegeixen  poemes de Carles Santos al Club Muntanyenc, l'autor els mira des de la pantalla

Sara Bolaños, violinista, professora i directora de la Camerata Alzina

Divendres, 19 d'octubre de 2018 - Aquest vespre al Club Muntanyenc Sant Cugat es presenta Univers Carles Santos. Un acte que Amàlia Roig i Joan Bel organitzen en memòria de Carles Santos, (Vinarós, 1940-2017) el polièdric músic i artista, un heterodox, que ens ha deixat recentment. L'activitat forma part del 18è Festival nacional de Poesia de Sant Cugat que fins el 10 de novembre és ple de propostes interessants.

En Joan i l'Amàlia enceten la presentació amb unes emotives paraules en record de Carles Santos, ambdós eren els seus veïns i amics. Evoquen les llargues, infinites tertúlies, i els més que abundants esmorzars de forquilla i ganivet que van compartir. Tot succeïa a Vinaròs, on era conegut com El Pianista. I tot ben a prop de la mar que tant estimava.

L'acte continua amb música. La sala d'actes del Muntanyenc és plena, la Camerata Alzina sota la direcció de Sara Bolaños  interpreta la coneguda ària de la tercera suite de J.S. Bach, el compositor preferit de Carles Santos. Durant uns minuts la malenconia envaeix la sala, el silenci ha estat aclaparador.

Definir a Carles Santos és complex, músic, escriptor, poeta, performer, actor, provocador, amb un sentit de l'humor molt personal, i ben segur que va ser unes quantes coses més. Els seus inicis musicals, com sol passar amb els bons músics, van ser precoços. Va cursar estudis al Conservatori Superior de Música del Liceu, desprès els va ampliar a Paris i Suïssa.

El 1961 a l'inici de la seva carrera com pianista ja inclou peces de Bartók, Schönberg i Webern, una declaració d'intencions contundent. Una llarga estada als Estats Units li va permetre conèixer  l'obra de John Cage. L'amistat i el mestratge de Joan Brossa el va influir en la seva carrera musical i escenogràfica. Als seixanta va musicar pel·lícules de Pere Portabella i Jordi Cadena, ell mateix el 1967 va debutar com a director amb el curt L'apat,

Joan Bel explica una de les anècdotes de Carles Santos. La ressenya de La Vanguardia d'un dels seus primers concerts, potser el seu estil de tocar era massa innovador per l'època, va ser poc favorable. A Vinaròs els diaris arribaven amb el primer tren que sortia de Barcelona. Per evitar que els veïns coneguessin la 'mala' crítica el seu pare va comprar tots els exemplars arribats de La Vanguardia i els va cremar.

Els recitals de Santos, si és que es podem dir així, van ser trencadors. A mig camí entre la performance i la pura provocació va interpretar i dirigir un munt d'espectacles. La seva especialitat era el piano intervingut, l'instrument es modifica amb l'acoblament d'objectes per alterar-ne el so i /o l'estètica. Un cas extrem va ser el 1982, el dia que Santos va empènyer un piano de cua Rambles amunt amb una vistosa noia sobre la tapa, la gent del carrer no s'ho creia.

Va ser l'autor de la fanfara de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics Barcelona'92. Va rebre nombrosos premis, entre altres la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el Premi Nacional de Teatre i uns quants Max. El 4 de desembre de 2017, a l'edat de 77 anys, moria a Vinaròs d'un càncer que no es va voler tractar.

Desprès d'escoltar Bach l'Amàlia i en Joan llegeixen alguns poemes de Carles Santos. Formen part del seu únic llibre de poesia, avui introbable, Textos escabetxats, (March Editor, Barcelona, 2007) Pura prosa poètica entre l'especulació filosòfica i el joc verbal, on la ironia hi juga un paper important. A continuació és projecte el documental Energia Santos, produït per TVE el 2014, una hora de duració que l'atrafegada vida artística de Santos fa curta.

La Camerata Alzina presenta Breument a Carles Santos, una estrena per a l'ocasió, obra de Joan Josep Gutiérrez, professor de música del conservatori de Sant Cugat. Clou el recital el tango Por una cabeza, de Carlos Gardel que tant la va cantar. Desprès conversa i cava, salut Carles Santos !!!

La Camerata Alzina, Joan Garcia (violí), Sara Bolaños (violí, professora i directora de la formació) Mamen Vidal (violí) Joan Ramon Company (piano i professor) i Laura Martí (cello)

Amàlia Roig Blasco (Vinaròs, Baix Maestat, 1959) Professora de llengua i literatura, psicòloga i escriptora. Ha publicat Un viatge fora forat, un passeig literari i sentimental pel Baix Maestrat i pel Montsià (Onada Edicions, 2009) Xarxa Prima, un relat d'emocions i reflexions trenat a partir de persones de carn i ossos i alhora figures universals que viuen d'una manera especial, (Onada Edicions, 2016), Pollo o hamburguesa, una narració psicològic breu, punyent, en el llibre 10 de dones (Escola  Valenciana, 2018) i La passió i la lucidesa, Alfred Giner Sorolla (Onada Edicions, 2018) Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló 2018, una invitació a recórrer de manera literària la vida i obra d'Alfred Giner Sorolla, un dels humanistes valencians més universals del segle XX.

Joan Bel Comós (Rossell, Baix Maestrat, 1955) Interessat en totes les manifestacions culturals, literatura, cine (presenta les sessions de cinefòrum del Muntanyenc) teatre, música. Doctorat en medicina i endocrinòleg pediàtric. Autor de nombroses publicacions científiques i coordinador de diferents investigacions de la seva especialitat.

Sara Bolaños Rojas (Costa Rica) és violinista i professora de violí del Conservatori Municipal de Musica de Sant Cugat. Actualment compagina la seva feina amb la direcció de la recent creada formació de cambra Camerata Alzina. Sòcia del Muntanyenc participa en moltes de les activitats del club.

El Club Muntanyenc Sant Cugat  a més de promoure i organitzar activitats relacionades amb la natura i l'excursionisme fomenta i divulga tor tipus d'activitats culturals. Grups de lectura, de fotografia, exposicions, presentacions, cinefòrum, formen part de la seva l'agenda diària.  És  és una de les entitats de referència de Sant Cugat.