Pedrals interpreta Josep Pedrals

Sant Cugat, 2 de maig 2019 - Encara amb el jet lag al damunt, fa una estona era a Buenos Aires, allà convidat a XIV Festival Internacional de Poesia de Buenos Aires, a la sala Victoria Ocampo, a la Feria del Libro de Buenos Aires, ufff, acompanyat per Carles Pedragosa, Pedrals presenta Els límits del Quim Porta (Barcelona: La Breu, 2019 - 2ª ed)

Jo confesso, no l'havia vist mai actuar. A Sant Cugat som afortunats, entre altres motius perquè tenim excel·lents llibreries, l'Alexandria n'és una, sovint organitza bones presentacions. Aprofitant l'avinentesa, un servidor viu a Sant Cugat, m'acosto a ca l'Alexandria. Cares conegudes, gent de l'Associació Gabriel Ferrater, dames incondicionals, omplen la sala.

La breu introducció de Joan Tres dona pas a la lectura dramatitzada de Pedrals. Podem convenir que Pedrals és diferent, una hibridació de Ferrater, Foix, el Rector de Vallfogona i Chiquito de la Calzada. La matèria, el gruix del seu darrer llibre remet a l'enigmística, al joc verbal, a l'especulació lingüística, i  perquè no al teatre de l'absurd i la teoria del caos.

De nit a casa, sol com un mussol, a l'atzar, obro Els límits, l'actor s'imposa a l'autor. Al llegir no puc evitar la presència mental  de Pedrals. Els versos entortolligats fractalegen i proliferen en desordre, aviat les parets curulles d'estrofes es pelen, encatifen la catifa d'espurnes fimbrejants solcant racons i caus oblidats. 

Tantost, dempeus, a l'aguait albiro senyals benèvols de benestar. Ara negranit estimbo la lectura contra els penyals pregons del son, m'adormo, comprenc que ara hi veig clar.