Una terra anomenada Romania

Enguany fa cent anys del naixement de Romania com país independent. Aprofitant aquesta efemèride dins el cicle Viatge Literari per les Biblioteques al pati de la biblioteca Gabriel Ferrater de Sant Cugat s'ha presentat Una Terra Anomenada Romania 

Ha consistit en la lectura d'una tria de poemes d'alguns dels autors més representatius de Romania. L'actor Jordi Boixaderas, dicció clara i convincent, ha dit nou poemes amb l'acompanyament a l'acordió de Bárbara Granados, besnéta d'Enric Granados, i ella mateixa instrumentista, compositora i directora teatral. Xavier Montoliu Pauli, traductor al català dels poetes escollits, ha fet la presentació i els comentaris de cada poema.

Xavier Montoliu és un enamorat de Romania, i es nota. Cada poema l'ha situat en l'espai i temps dels seus autors, així hem pogut fer un breu viatge per Romania, de la Bucovina al delta del Danubi, pujant a les muntanyes de Transilvània fins arribar a Bucarest, la capital. Ha elogiat el tarannà obert i acollidor des romanesos, i ha recomanat que no deixem de visitar Romania, ho farem. És l'autor de l'epíleg Bucarest, mon amour que clou la celebrada  Solenoide de Mircea Cartarescu,  futurible premi Nobel de literatura, que així sia.

Aurora Peña & The Ministers of Pastime a Nits de Música al Claustre de Sant Cugat

Aquest dissabte 21 de juliol hem assistit al darrer dels concerts del cicle Nits de Música al Claustre, Música Clàssica Entre Capitells que organitza l'Ajuntament de Sant Cugat. El recital, en bon criteri, i a diferència dels anteriors que s'han fet al pati del claustre, l'hem escoltat a l'interior de l'església. El millor lloc pel repertori que han ofert. 

Un recital dedicat a dos dels compositors més destacats del barroc, Händel i Vivaldi. La  soprano Aurora Peña (València, 1990) acompanyada per la formació de cambra The Ministers of Pastime, sis violins, una viola, un cello, un contrabaix i clavicèmbal, han interpretat entre altres el Concerto Grosso op.6 de Händel i el Concert per a cordes i continu de Vivaldi. 

La interpretació des músics malgrat la seva joventut, o precisament per això, ha estat d'alt nivell. Cal destacar la  bona sintonia entre els interpretes i la coordinació entre els músics i la la soprano, qüestió bàsica quan es tracta de música cambrística. Un recital en dues parts de gairebé una hora de duració. Els insistents aplaudiments finals han tingut recompensa: la més que coneguda ària Lascia ch'io pianga de l'opera Almira de Händel.

Com curiositat,  el clavicèmbal de l'orquestra malgrat les aparences és de recent construcció, el 2014 a Barcelona per Fabrizio Acanfora, un músic napolità amb taller al Poble Nou que fabrica o fabricava aquests instruments.   

A la part interior de la tapa del clavicèmbal hi llegim "Musica letitiae comes medicina dolorum" un proverbi llatí que traduït diu així "La música és companyia en l'alegria i medecina en el dolor"

Aquesta mateixa locució apareix en un quadre del pintor holandès Johannes Vermeer, La lliço de música, pintat el 1660 aproximadament. La frase és a la part interior d'una espineta, un instrument musical semblant al clavicèmbal però més petit.

Tercera diada castellera de Sant Cugat

Avui a la plaça d'Octavià els Castellers de Sant Cugat han organitzat i actuat a la tercera diada castellera juntament amb les colles convidades Minyons de Terrassa i la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Ha estat un èxit de participació i de castells aixecats. Cal destacar l'actuació de les enxenetes de les tres colles, valentes, preparades i amb ganes de passar-ho be

Castell de Llort, la solitud guanyada

Ben poca cosa en queda del castell de Llort. És, o era, situat damunt un turó per sobre de l'aiguabarreig dels rius Escrita, que baixa d'Espot, i la Noguera-Pallaresa que recull les aigües de les valls d'Aran i d'Àneu. L'indret, solitari i arcà, fa que el visitant hi vulgui romandre una bona estona, sense cap motiu en especial, només estar, no ser. Alzines esparses, camps erms, camins perduts, són part del paisatge. Potser un dolmen per descobrir, records per evocar.

Rocs i plantes afloren en aparent harmonia, com tots busquen el seu espai, el seu temps

La tempesta s'acosta, diuen que és millor no córrer, buscar aixopluc en lloc clos i eixut, evitar pics, colls i prats, res de carenes. Trobar sense buscar, trobar sense voler, l'atzar el meu amic

Vistes al nord, carretera a Espot, pantà de la Torrassa, Esterri d'Àneu, Pic de l'Escobedo, 

Vistes al sud, la Noguera-Pallaresa, Escaló, Puig Ansal, Cap de Puig Ansal, Punxó de Cucs, les ruïnes de l'antic monestir de Sant Pere del Burgal on transcorre part de la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré.

L'espitllera, ara només per mirar

Escoltar el silenci

Abandono les ruines amb recança, torno al camí ral. Al clatell sento la mirada de la mitja torre enrunada, intueixo que sóc un intrús, que faig nosa. La solitud vol solitud. 

Borda del collet del Terrissaire, pas obligat per accedir al camí del castell de Llort. 

Guarda la borda un magnífic arbre, un freixe antic i noble que em diu adéu