Castell de Llort, la solitud guanyada

Ben poca cosa en queda del castell de Llort. És, o era, situat damunt un turó per sobre de l'aiguabarreig dels rius Escrita, que baixa d'Espot, i la Noguera-Pallaresa que recull les aigües de les valls d'Aran i d'Àneu. L'indret, solitari i arcà, fa que el visitant hi vulgui romandre una bona estona, sense cap motiu en especial, només estar, no ser. Alzines esparses, camps erms, camins perduts, són part del paisatge. Potser un dolmen per descobrir, records per evocar.

Rocs i plantes afloren en aparent harmonia, com tots busquen el seu espai, el seu temps

La tempesta s'acosta, diuen que és millor no córrer, buscar aixopluc en lloc clos i eixut, evitar pics, colls i prats, res de carenes. Trobar sense buscar, trobar sense voler, l'atzar el meu amic

Vistes al nord, carretera a Espot, pantà de la Torrassa, Esterri d'Àneu, Pic de l'Escobedo, 

Vistes al sud, la Noguera-Pallaresa, Escaló, Puig Ansal, Cap de Puig Ansal, Punxó de Cucs, les ruïnes de l'antic monestir de Sant Pere del Burgal on transcorre part de la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré.

L'espitllera, ara només per mirar

Escoltar el silenci

Abandono les ruines amb recança, torno al camí ral. Al clatell sento la mirada de la mitja torre enrunada, intueixo que sóc un intrús, que faig nosa. La solitud vol solitud. 

Borda del collet del Terrissaire, pas obligat per accedir al camí del castell de Llort. 

Guarda la borda un magnífic arbre, un freixe antic i noble que em diu adéu