Lo dàlmata del Pallars

Encara que no s'ho creguin la foto és en color. És lo famós dàlmata del Pallars, de l'hostal d'Esterri d'Àneu, a la carretera vella. Tot lo dia campa al seu aire, gambada amunt, gambada avall, sense mirar si venen cotxes, i si en venen ja l'esquivaran. A Esterri entrant de ben lluny l'abidriareu. 

Lo dàlmata no para, sempre enfeinat, no sap ben bé en què. No l'atureu, ni li digueu res, com a bon dàlmata està de les orelles, sord. Malgrat no ser gat ni moix, tampoc garsineu, doncs és ca o gos, set vides i més té. Lo dàlmata, esporret, travessa la carretera per quan i on vol, i ho fa manta vegades al dia,  i com lo tamarro també de nit. Ara capací,  ara cap allà.

La canalla el saluden, el toquen, ell ni cas, a la seva com sempre. Lo dàlmata viu i deixa viure, no el destorbeu, té pressa per anar a l'altre costat. I quan hi arriba torna a travessar. No jau ni jeu, sempre dret, quan dorm, no dorm, somnia que camina. Mai tant s'ha vist!!!

Lo dàlmata d'Esterri viu de pressa, sense parar, i prompte no serà goiat si no jaio matxucat. Ni nyaupiteja, ni mossega, només està capficat en caminar. I quan no camina torna a caminar. Menjar?... potser si, però no te temps, ha de continuar caminant,  caminant, caminant...