Una creu, una font i uns quants bancs, al fons el Tibidabo. Arribo al capdamunt del Turó de la Peira, com tot l'agost d'enguany continua fent calor. El lloc ara és solitari, fa un moment era un ring improvisat, hi havia un noi fent entrenament de boxa. M'he sentit una mica intrús, però m'hi he quedat. Ell ha continuat donant cops de puny al no res, barallant-se amb fantasmes, esquivant cops i més cops de l'adversari invisible. Com una dansa ritual anava donant voltes i més voltes a la gran creu metàl·lica Repetint i repetint gests. Duia només pantalons curts d'entrenament i unes vambes. A contrallum l'esquena amarada de suor li ressaltava encara més la musculatura, li brillaven tots els tatuatges. Ara sembla que plega, recull la bossa, fa com si jo no hi fos i tira escales avall. Com sempre tinc la càmera a mà, a punt de disparar en qualsevol moment. Potser hauria estat una bona foto, potser sí, però no he gosat, no m'he atrevit.
Fa cinquanta anys els meus pares em van durr al Turó de la Peira, no sé el motiu, en aquella època vivíem a Gràcia i el Turó ens quedava força lluny, des de llavors no hi havia tornat.
Fa cinquanta anys els meus pares em van durr al Turó de la Peira, no sé el motiu, en aquella època vivíem a Gràcia i el Turó ens quedava força lluny, des de llavors no hi havia tornat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada